a mesura que s'acostava el 27 de setembre s'accelerava el xoc de trens entre Catalunya i la resta d'Espanya. Els altaveus mimètics de la propaganda exercien la seva missió subratllant els motius de conflicte i encoratjant una intensa escenografia electoral. El discurs sentimental substituïa el debat raonat, els arguments donaven pas a una notable exaltació emocional. Als uns i als altres els ha interessat que fos així. En primer lloc, pretenien activar al màxim el vot de les seves corresponents parròquies. En segon, asfixiar els neutrals, que passen per tebis -o, pitjor encara, per traïdors- als ulls de tots dos. Finalment, l'exhibició de les masses pretén ennuvolar el discerniment dels pocs -o molts- indecisos que encara queden. Hi ha alguna cosa, per descomptat, molt operística en aquestes eleccions que hauria de disgustar qualsevol persona sensata. Els problemes no es resolen amb una èpica de redempció ni amb apel·lacions contínues a la por, encara que el mal -i les conseqüències- conformen una part substancial del misteri de la Història. Però aquesta és l'opció que Mas ha triat: tensar la corda fins al punt que un accident podria trencar-la. Apostar el futur d'una societat a tot o res comporta un risc suïcida que potser posi remei, però que pot acabar malament. Aquest tipus de desafiaments hauria de formar part del passiu d'un polític i mai dels seus actius.

En tot cas, passi el que passi després d'avui, el mal ja està fet i requerirà una fina tasca d'orfebreria reconstruir la confiança social i recuperar el sentit de realitat. Existeixen fórmules i vies que permeten activar solucions, tot i que, de moment, s'hagi optat per la confrontació maniquea. No hi ha dubte que Rajoy es va sentir enganyat repetides vegades per Mas; l'última el passat 9-N quan, segons algunes fonts, li va oferir en secret un nou finançament per a Catalunya, a més del blindatge constitucional per al català. A Mas, en canvi, li convenia -i li ha convingut de cara a les eleccions- mantenir un estat d'exaltació permanent amb l'objecte de tapar l'autofagocitació del seu partit. Però Rajoy ha fallat en no liderar una resposta política a la crisi catalana que evités la seva deriva en problema estructural. Confiar exclusivament en la pressió de l'empresariat va ser un error, sobretot perquè la iniciativa política no els correspon a ells, sinó al govern. Pensar que el pas del temps seria suficient per llimar les arestes va ser una ingenuïtat més, malgrat que una incipient recuperació econòmica ha començat a jugar al seu favor. El caràcter dels pobles prima per sobre de les seves institucions, sentenciava Alexis de Tocqueville a mitjan segle XIX. Per desgràcia, el caràcter del nostre país recau cíclicament en el caïnisme. Canalitzar aquesta temptació hauria de formar part del bagatge adquirit en l'experiència democràtica d'aquests últims quaranta anys.

L'escenari post 27-S depèn també en gran manera del que succeeixi en les pròximes generals del desembre. Caldran pactes múltiples de govern, on els partits nacionalistes -penso ara en el PNB, per exemple- poden representar un paper determinant. Cal pensar en una aliança àmplia entre el PP o el PSOE, Ciutadans i el PNB, o potser Podem. En qualsevol d'aquests supòsits, s'iniciarà un ampli període de reformes polítiques, que potser inclogui un procés constitucional i l'actualització de l'estructura territorial de l'Estat. ¿Entraran les institucions catalanes en la negociació parlamentària o seguiran immerses en la retòrica del tot o res? La lògica indica que el primer. Fins i tot en el supòsit d'una DUI, Catalunya romandria subjecta al dret vigent a Espanya. La declaració no tindria cap validesa jurídica, nacional o internacional. El principi de realitat és així de potent i els estats democràtics no es trenquen saltant-se les lleis i sense suports internacionals creïbles. La qual cosa tampoc soluciona un problema que es troba molt enquistat.

No sembla que hi hagi una altra alternativa a mitjà termini sinó obrir un potent procés de reforma política que acabi modernitzant les institucions del país. I això segurament arribarà a partir del 2016, amb un equilibri parlamentari diferent. Apuntin aquesta data: 2016. Llavors començarà la legislatura dels canvis.