Menyspreu estructural

27.09.2015 | 09:03

Per tal d'entendre la fragilitat amb la qual es mouen les pimes catalanes, avui explicaré un fet que està passant ara mateix. A Portugal aquest any s'estan posant en marxa 4 màquines de paper tissú que suposen una producció total de 120.000 tones a l'any i per al 2017 està previst un altre augment del 15%. Significa un 30% de sobreproducció a la península ibèrica, la qual cosa vol dir que, seguint l'evolució de Darwin, provocarà el tancament d'un altre 30% per equilibrar el mercat: les empreses amb pitjors costos, els més febles. Per què estem vivint aquesta explosió de fàbriques a Portugal? Les fàbriques es posen en comarques poc desenvolupades, gaudint d'ajudes del 50% de la UE. Això fa possible que un soci posi 1,5 milions de capital, obtingui l'entrada d'un altre soci d'una companyia pública de capital risc amb 2,5 milions més, aconsegueixi 15 milions d'ajuda de la UE, i el mateix capital risc li faci un crèdit d'11 milions d'euros. Amb només 15 milions d'euros haurà fet una fàbrica de 30 milions. Així doncs, només haurà de patir per retornar 15 milions d'euros, quan qualsevol altra inversió ha d'imputar als costos l'amortització per 30. Es fa molt difícil competir així, és competència deslleial diuen alguns. És el que hi ha, aquestes fàbriques també s'haurien pogut fer a Extremadura, a Castella la Manxa o a Andalusia, són ajudes de la UE per impulsar l'economia moderna, la inversió local. Però no, a Espanya no abunden aquests projectes.

Pot sobreviure un sector davant fets com aquests? Evidentment sí, els costos d'una àrea desenvolupada poden ser competitius pel fet que també té sinèrgies positives. Per exemple, la diferència que les fàbriques portugueses tenen en el cost d'amortització nosaltres les podem tenir en estalvi energètic o en enginyeria, i el desavantatge que patim en costos salarials s'hauria de compensar amb una major innovació de producte. Però tot s'aguanta pels pèls i cal que les sinèrgies de les àrees més desenvolupades aflorin de veritat si no es vol veure com el seu teixit empresarial comença a tancar. Què vull dir amb això? Vull dir que a Catalunya és vital per a les seves empreses que s'inverteixi urgentment en el corredor del Mediterrani -la futura estació de mercaderies de Vilamalla és bàsica per a nosaltres-, a millorar els accessos al port de Barcelona, a abaixar els costos de l'electricitat i del gas, a posar a disposició la fibra òptica per a la digitalització, a augmentar el nivell formatiu dels joves i a alleugerir la càrrega burocràtica de l'administració. Sense fer aquest camí les pimes catalanes ho tindran difícil per competir amb certes regions: aquí tenim una càrrega fiscal important i hem de treballar sense ajudes, per tant cal que les sinergies aflorin amb més potència.

La pregunta avui és si podem obtenir aquestes sinèrgies amb la situació actual, enganxats a Espanya. La resposta és que no, en aquesta Espanya no, és impossible. Des de la unió de Catalunya amb Castella al 1492 les maneres de fer d'ambdós territoris són diferents, antipòdics. Els espanyols veuen el català com a criatura estalviadora, però reservada; laboriosa, però estranya, "fet a la seva", potser perquè parla un altre idioma, i ho fa amb mala fe, perquè no s'entengui el que planeja, llest, o més aviat astut, però egoista. Els catalans veiem Espanya com un territori inflexible, intolerant, incapaç d'entendre les necessitats del territori, amb temptacions de colonialisme, tractant els ciutadans de súbdits -quan ja abans del 1492 els catalans veien al rei només in abstracto-, subjecte a la voluntat del poble.

Des de finals del segle XIX Catalunya ha volgut catalanitzar Espanya, fer-la partícip de la modernització de l'economia i durant tot aquest temps la resposta ha estat només la que Espanya el que vol és espanyolitzar Catalunya, és a dir, continuar que sigui un súbdit al seu dictat. Així ha estat com aquí es va fer la revolució industrial i allà no, com aquí encara tenim un model industrial i allà no.

Aquest és l'abisme que ens separa. Aznar va veure a l'any 2000 que Catalunya ja no era imprescindible com a locomotora per a l'economia espanyola, que cavalcava sobre la bombolla immobiliària. Això va permetre construir multinacionals espanyoles que competien al món i fer anar l'economia de forma esbojarrada. Però, ai las, aquella bombolla va esclatar i el model de Madrid, de les influències a la llotja del Reial, es va esfumar i ara no n'hi ha. Al contrari, a Catalunya va petar la bombolla i va quedar un model industrial i turístic empobrit, però real, que ha fet veure que el camí era aquest.

En les eleccions d'avui hi ha un fons d'il·lusió per poder construir el model de treball que tots tenim al cap. La mobilització més cívica que mai ha tingut Catalunya a la història ha de poder permetre canviar les relacions entre Catalunya i Espanya de forma que permetin a la societat catalana extreure tota la seva energia, ajudant a les seves empreses navegar per aquest món global de la competitivitat, aportant el treball i la imaginació que ens caracteritza, modernitzant la societat tot disminuint la desigualtat. L'exemple de la mobilització civil ha de continuar en els propers mesos i anys aportant nous objectius de benestar social. És urgent donar un impuls al camí per treure'ns de sobre un menyspreu estructural que no ens deixa aixecar el cap. Som el vent!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema