la Xina ja no està aïllada

28.09.2015 | 07:10
la Xina ja no està aïllada

el pare de la Xina moderna, Deng Xiao Ping, va crear un model d'estat basat en tres principis: una direcció col·lectiva que evités que el país tornés a caure en mans d'un dèspota com Mao; la política d'"un país amb dos sistemes": pragmatisme liberal en l'economia sintetitzada en la famosa frase "gat blanc o gat negre, l'important és que caci ratolins", i totalitarisme polític amb la dictadura del Partit Comunista; i guant de vellut en les relacions internacionals per no distreure l'esforç de reconstrucció nacional i per no aixecar suspicàcies en els veïns o tensions amb altres potències. Va ser un èxit tan gran que la Xina, amb 1.350 milions d'habitants, s'ha convertit en la segona economia del planeta i representa el 15% del PIB mundial. Pel camí ha suprimit sense miraments les aspiracions dels "indignats" de Tiananmen (per por que les protestes es desbordessin i el règim acabés com el de la Unió Soviètica), i ha intervingut repetidament en l'economia per evitar les sacsejades sofertes per Europa i els EUA durant la recent crisi financera mundial (demostrant també així el seu aïllament), mentre el seu descomunal consum feia pujar els preus de les matèries primeres i portava la bonança a mercats exportadors del tercer món.
Però al mateix temps el ràpid creixement ha portat a una desmesurada expansió del crèdit (90% del PNB entre 2008 i 2014), les seves intervencions per protegir les inversions que necessitava han acabat distorsionant els mercats, i el desenvolupament ha produït forts desequilibris regionals i entre el camp i la ciutat, mentre es mantenia un partit comunista anquilosat amb les seves seqüeles de privilegis, corrupció rampant (com mostra el recent accident de Tianjin), i ineficàcia econòmica en conservar per interessos caciquils indústries pesades tan gegantines com innecessàries, mentre s'exacerbaven les diferències socials en lloc de reduir-les. Avui hi ha més milionaris al Parlament xinès que al Congrés nord-americà. Si Hamlet estigués per aquí diria que on avui fa olor de podrit és a la Xina.
El ràpid creixement de dos dígits de PIB anuals durant els últims vint anys s'ha acabat (tres punts del PIB eren per inversions en infraestructures ja construïdes, tres eren per exportacions que han disminuït un 7% aquest any, i un per construcció d'habitatges ja fets) i aquest any la Xina "només" creixerà el 7% i tot això s'ha traduït en un escalfament excessiu de l'economia i en la formació de bombolles en la construcció i en l'àmbit financer. Com ha escrit Christopher Balding, avui els xinesos s'enfronten a una reestructuració forçosa de 540.000 milions d'euros de deute mentre intenten evitar que els esclati la bombolla immobiliària. En aquesta tessitura les autoritats han intervingut per evitar la caiguda de la Borsa i després han devaluat el iuan, el que ha provocat nervis i enfonsaments generalitzats en totes les borses. La desconfiança i els nervis han guanyat la partida malgrat que la devaluació xinesa no té lògica ja que la vinculació del iuan amb el dòlar havia fet que perdés competitivitat en mercats d'exportació tan importants com el Japó i Europa (el ien s'ha devaluat un 30 % respecte del dòlar i l'euro ho ha fet en un 20% en els dos últims anys) i no podia seguir així amb una perspectiva de baixada dels tipus d'interès per la Reserva Federal americana.
Però l'economia xinesa és la segona del planeta i les repercussions del que hi passa són globals i afecten especialment als països d'Àfrica i Amèrica Llatina que produïen les matèries primeres que la desacceleració econòmica xinesa deixarà ara de demanar i els preus ja han baixat i les inversions xineses a l'exterior. També rebaixa el preu del petroli, que ja està en els seus nivells més baixos dels últims sis anys (46 $). Els efectes sobre Rússia (necessita 90 $ barril per quadrar els seus comptes), Veneçuela, Nigèria i molts altres països seran sistèmics i poden acabar afectant molts altres amb problemes bancaris i encara no recuperats del crac de 2008.
Això passa quan una Xina ensuperbida posava en dubte les institucions de governança econòmica mundial dissenyades a Bretton Woods, s'afirmava amb bel·ligerància al Mar de la Xina i procurava passar d'una economia essencialment basada en l'estirada de les exportacions a una altra dominada per l'estímul de la demanda interna, en una transició que mai és fàcil i que té preu econòmic i polític. El president Xi s'enfronta a discrepàncies dins del partit (hi ha processos de corrupció que encobreixen purgues polítiques) i per això hauria cancel·lat la trobada anual de Beidaihe, on els vells alts càrrecs, ja jubilats, es reunien per discutir polítiques i això mostra que no vol crítiques, ni tan sols internes. Però no li serà fàcil continuar el seu creixement econòmic enmig d'una desconfiança generalitzada, mentre manté segellada l'olla de pressió política amb el manteniment d'una dictadura comunista que impedeix la participació ciutadana, persegueix dissidents, manipula la moneda, intervé en l'economia (sense comprendre que això causa més problemes dels que resol) i censura les xarxes socials.
Perquè el que també mostra aquesta crisi és que la Xina ja no està aïllada com quan va escapar de les turbulències del 2008, sinó integrada en una economia cada vegada més globalitzada on el món es refreda quan ella esternuda i que el sistema comunista no és l'adequat per gestionar aquesta nova situació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema