J. R. Capella, en un dels més penetrants assajos escrits a l'Estat espanyol, a través de la revista Mientras Tanto, sobre la darrera obra filosòfica de Walter Benjamin, cèlebre pensador jueu, alemany, marxista, heterodox, ens estimula que partint d'aquest texte nosaltres el complementarem amb noves aportacions, reflexions.
Les tesis sobre la història (que han acabat coneixent-se com a Tesis de Filosofia de la Història) foren escrites en els darrers anys de la seva vida. Capella ens avisa que abans d'entrar en matèria, cal fer vàreis advertències al respecte, tot recordant-nos que les TesisÉ estan escrites, com avui, en uns moments històrics particularment negres, per les forces emancipatòries, serà el democràtic apagament de Munic i la derrota de les forces del Front Popular i de la II República Espanyola, l'inici triomfal de la política bel·licista de Hitler i de la Segona Guerra Mundial, juntament amb els pactes germanosoviètics, amb la Rússia de Stalin.
I amb el que li pertocava a la pròpia vida de Benjamin, en la pobresa, l'exili, la malaltia, persecucions. Com avui revivim com als anys quaranta una encara més tràgica derrota de les forces, moviments emancipatoris que culmina en la devallada de l'anomenat per nosaltres socialisme real, millor dit, irreal, en la URSS, o sigui fracàs del model burocràtic estalinista o capitalisme d'estat.
Benjamin utilitza en las Tesis lèxic suau, educat en Marx, materialista (isme) històric, dialèctic, no gaire acord amb el caràcter en el fons profètic, o de manifest filosòfic del texte. No es tracta pel demés d'un text fàcil, la seva lectura pot resultar inclús desconcertant si es fa des d'algunes corrents de la moda post-modernes del present.
Ja que Benjamin s'escapoleix radicalment de les concepcions hegemònques del temps i del progrés, ha d'inventar un llenguatge filosòfic, cultural, general, diferenciat d'elles.
Recorre per això a les metàfores i molt sovint a la forma alegòrica, especialment en la part de la seva obra que s'ocupa sobre qüestions filosòfiques -aquests recursos estilístics són materials procedents de la teologia, la filosofia oriental-, totes dues extranyes a la cultura del progrés o dela icronologia.
De totes formes, la transposició d'idees teològiques,elaborades en el si de la cultura jueva, en el pla de la idealitat emancipatòria era vist per Benjamin com una metàfora per activar-les. I, per una altra part, considerava el que en podríem dir del seu propi marxisme com a no dogmàtic, sinó heurístic i de natura experimental, mentre que a la concepció del món i político-moral del marxisme-moviment és el que per Benjamin pot ser activat mitjançant la seva pròpia aportació metafísica (materialista en tot cas) reforçat una cultura emancipatòria, deslligada del món del poder social, cultural, econòmic, polític, juridic, vistos en una sola peça, dominant.
Per aquests motius, apunta la dificultat d'una concepció de la història no còmplice amb un tipus de pensament que ha portat la Humanitat a la tragèdia. A?pensar de l'evidència tràgica-benjaminiana de les manipulacions, excessos, fracassos dels polítics i de les tècniques, progressos, etc.
En diferents llocs de les seves obres, Benjamin s'identifica obertament amb els punts de vista del moviment emancipador «La tradició dels oprimits ens ensenya que l'estat d'excepció en que vivim és la regla» (Tesis VIII);?«La lluita de classes que l'historiador educat amb Marx té sempre present» (Tesis IV) o la condemna intel·letual i moral de l'historiador historicista per la identificació i compenetració amb els guanyadors de sempre (Tesis VII). «El subjecte del coneixement històric és la pròpia classe oprimida que combat». Aquest darrer fragment queda molt clar i definitiu amb qui estava políticament la filosofia benjaminiana.
La Tesis IX ens introdueix metafòricament en la manera en què el progrés és vist per W. Benjamin. Es tracta de la coneguda descripció d'un quadre de P. Klee, titulat Angelus Novus; una aqüarel·la, dit de passada, que constituia la seva més estimada possessió i que va deixar al seu amic Gershon Scholem que l'inicià a la cabala juea, i que volia que anés a donar classes a Jerusalem, com B. Bretch en el marxisme. I Asja Lacis, va anarr a el Moscú dels soviètics, el melancólic i tasta ulletes del Benjamin, ho assimilava tot, però ell era un marxista líric, enamorat dels passatges de París, i de l'Spleen» dels seus grans escriptors com Baudelaire, Proust, que traduí a l'alemay.
Per a nosaltres la tesi IX de la filosofia de la Història, l'anomenada Angelus Novus, és un dels fragments més representatius del pensament de Walter Benjamin, i, a la vegada, una de les pàgines més belles, profundes i mítiques de la cultura contemporània. A Angelus Novus hi trobem tota la misèria i l'esplendor de l'home enfront del destí i de la història universal, també del renovat somni de progrés i dela utopia revolucionària; tot això descrit en un llenguatge típicament benjaminià: filosòfic?, poètic?, literari?, profètic?É i potser també moltes més coses que no podem apreciar ni jo ni tu lector que ara l'invitem a llegir i a què puguis interpretar i fer la teva lectura de l'enigmàtic Angelus Novus.
A l'Angelus Novus de Klee s'hi veu un àngel que apareix en el moment d'allunyar-se d'alguna cosa sobre la qual clava la mirada. Té els ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L'àngel de la Història deu tenir aquest aspecte. La seva cara està girada al passat. En allò que per a nosaltres sembla ser com una cadena d'esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe única que acumula, sense cessar ruïna sobre ruïna, i la tira als seus peus. L'àngel voldría aturar-se per despertar el morts i recompondre allò destruït, però, una tempesta baixa del paradís i s'arremolina a les seves ales i és tan forta que l'àngel no pot plegar-les. Aquesta tempesta l'arrossega irremeiablement cap al futur dóna l'esquena mentre el piló de runa puja davant d'ell a dalt del cel. Aquesta tempesta és el que anomenem progrés.
