La ciutadania no existeix. Si més no, de manera homogènia i constant. El tòpic diu que la gent són els altres. Nosaltres no en formem part, d'aquest col·lectiu gairebé abstracte i volàtil. Cadascú de nosaltres és especial. Es veu diferent. Se sap únic. De vegades, les masses ens arrosseguen i ens porten a llocs i situacions que no havíem imaginat o, si més no, previst. Amb tot, fins i tot en aquestes circumstàncies, acostumem a tenir la consciència d'estar en moviment, potser en trànsit cap a un altre estat. Si es dóna aquest cas, més aviat tendim a pensar que integrem la majoria.
Les reticències a militar en la gent no són homogènies, és clar. Per discreció, comoditat o convicció, també hi ha persones que s'hi acomoden. Els experts ens diuen que, com a mínim, a casa nostra, s'han acabat les grans majories en política. Si fa no fa, això ja passava amb els mitjans de comunicació i altres indústries culturals, per culpa d'unes audiències molt fragmentades. En canvi, els partits que millors resultats obtenen són aquells que es dirigeixen sense embuts a aquesta gent. La que no existeix o ens és aliena.
