Els cotxes del poble

29.09.2015 | 09:35

Una popular marca alemanya de l'automòbil acaba de confessar que va trucar uns onze milions de cotxes perquè els seus tubs d'escapament se saltessin els controls de contaminació a Amèrica del Nord. «L'hem cagat completament», confessava amb sinceritat luterana i una mica abrupta Michael Horn, el cap de la Volkswa?gen a Estats Units, país on es va produir l'engany.

La relliscada no només li ha costat la pèrdua d'un terç del seu valor en borsa a l'empresa. Molt pitjor que això, ha posat en qüestió la imatge de serietat que identifica -amb raó- als productes alemanys, per més que la franca admissió de culpa dels seus direc?tius pugui haver restituït, en part, la confian?ça del client.

El mal, però, ja està fet. Els que tot ho converteixen en política no trigaran a recordar que l'«escarabat», model icònic de la firma, va néixer de la inspiració i el desig d'Adolf Hitler. Com així va ser, en efecte. El Führer, que a més de nazi era també socialista, va decidir que les classes treballadores d'Alemanya tenien el mateix dret a posar-se al volant que els rics als que fins llavors es reservava el gaudi de la possessió d'un automòbil. Per aquest motiu va batejar com a «cotxe del poble» -Volkswagen, en alemany- al model destinat a omplir les autopistes del Reich.

La de Hitler no era una idea nova, ni molt menys. El primer a popularitzar l'ús de l'automòbil entre els treballadors i les classes mitjanes havia estat, en realitat, Henry Ford: un d'aquells capitalistes als que tant detestava el dictador alemany. El visionari Ford no només va revolucionar els sistemes de producció amb la cadena de muntatge. Tan important com aquesta va ser la seva decisió de pagar als treballadors un sou millor que cap altre empresari d'Amèrica del Nord, tot i que no ho fes per raons de caritat que avui definiríem com a solidàries. Quan els seus col·legues del ram de la indústria li van retreure els alts salaris que abonava als seus empleats, Ford va contestar amb un argument irrebatible. «Els pago bé perquè és just», va explicar, «però sobretot, per donar exemple als altres. Si els treballa?dors no guanyen prou, ¿qui comprarà els meus cotxes?».

Atzars de la Història van fer coincidir la iniciativa del socialista Hitler i la del capita?lis?ta Ford. Per diferents motius, tots dos prete?nien fer accessible al poble la compra d'un bé de luxe com fins llavors era l'automòbil; encara que només l'americà ho va aconseguir. Urgit per les necessitats de la guerra, el Führer va haver d'aparcar el seu projecte, que només coneixeria l'èxit a partir dels anys cinquanta, quan la Volkswagen ja desnazificada va convertir l'«escarabat» en un dels cotxes més venuts del segle XX. De fet, les vendes del model ideat per Hitler i dissenyat per Porsche van superar fins i tot les del llegendari Ford model «T» que inspiraria a Aldous Huxley seva novel·la Un món feliç.

Fàcil és deduir de tot això que fins i tot el més infame dels règims polítics pot deixar alguna cosa de profit. Fins i tot el de Franco, que entre crim i crim, va muntar les bases de la Seguretat Social amb un sistema sanitari públic que l'esquerra defensa ardorosament ara davant dels plutòcrates neoliberals. Amb Ford o amb Hitler, el truc -pel que es veu- consisteix a fabricar cotxes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema