Ho podem comptar d'una manera, ho podem comptar d'una altra i segurament encara d'una altra -un tant per cent per aquí, un escó per allà i un vot encara més enllà; aquest partit el considerarem independentista i aquell altre, unionista, o no, mira, aquest el considerarem neutre, encara millor- i podrem explicar una cosa, una altra o encara una altra de diferent. En qüestions tan complexes es pot justificar gairebé tot. Per això els d'El Mundo han pogut dir «Catalunya no se'n vol anar» i els de La Vanguardia, «El sí s'imposa», i segurament cap dels dos rotatius no ha dit cap mentida. Per això Mas ha pogut dir «ha guanyat el sí» i l'Albiol, a la vegada, «la mayoría de los catalanes no estamos por la fractura». No dic que la veritat no existeixi: dic que podem trobar arguments per justificar-ho pràcticament tot, que és molt diferent. Perquè la veritat sí que existeix i per a mi després d'aquestes eleccions és molt evident: mitja Catalunya vol la independència i l'altra mitja no la vol. Així de fàcil i així de cru. Després podem filar més prim, o jugar a fer sumes i restes i malabarismes, cadascú de la manera que més li convingui. Però si som honestos hem de veure (tots: en Mas, en Romeva, en Rajoy, l'Arrimadas, l'Iceta, en Lluís Llach, el veí del tercer segona, la de la fleca i el professor de tai-txi) que la meitat dels catalans volem que Catalunya sigui independent i l'altra meitat no volem que ho sigui. Tan lícita és una cosa com l'altra. I tan lícita és l'altra com l'una. Molt bé. I ara què fem?

I ara què fem, perquè ja es veu que això és complicat. Jo no ho sé, com es fa -si ho sabés em dedicaria a la política internacional i em dedico a escriure articles de coses petites-, però sí que sé que seria més fàcil si poséssim les cartes a sobre la taula. M'agradaria sentir, al Parlament: «Senyores diputades, senyors diputats, mitja població vol la independència de Catalunya i l'altra mitja no la vol. Podem trobar una solució bona per a tots?». Perquè mentre no siguem capaços de fer això ens quedarem en aquesta guerra de xifres i d'informació que és absurda i que fa massa temps que dura.

Que els arbres no et deixen veure el bosc vol dir que quan estàs molt concentrat en una cosa, quan et mires el que sigui amb molt de detall, com amb un microscopi, perds la perspectiva. Tinc la sensa?ció que estem aquí. Analitzant lleis, tants per cents, constitucions, estatuts, nombres de manifestants, pactes fiscals, opinions internacio?nals. Les paraules de l'un i de l'altre observades amb lupa. Ens hauríem d'aturar, respirar i aixecar el cap. I mirar la realitat, tots la mateixa, perquè només n'hi ha una: la meitat de catalans volen una Catalunya independent i l'altra meitat no la volen -i tan lícita és una cosa com l'altra i tan lícita és l'altra com l'una-. Quan tots siguem capaços de veure això, sense amagar-nos al darrere de números i lleis, aleshores, i mai abans, podrem començar a construir alguna cosa interessant.