Un cop celebrades les eleccions

«Ara aquell somni catalanista ha tocat de peus a terra, i s'ha materialitzat en majoria sobiranista en el Parlament català. Ara sí que la ballarem de veritat»

30.09.2015 | 08:41
Un cop celebrades les eleccions

L'1 de juliol en el Diari de Girona vaig publicar l'article «La nebulosa del 27-S» en el qual demanava l'ajornament de la data de les eleccions si no es respectava el que s'havia promès: una llista unitària, transversal, interclassista, la implicació clara i ben visible de la societat civil, i que els partits, l'ex-CiU, la CUP, i ERC encapçalessin la llista. Cert que afegia altres factors, però aquests eren el moll del os, el nucli dur.

Tres dies després de la publicació de l'article amb satisfacció es va arribar a un acord positiu i les topades i turbulències polítiques van ser apartades entre els defensors del sobiranisme. Seria neci atribuir-me el mèrit. No crec que ningú em fes gaire cas, tanmateix hi ha una coincidència en el temps; suposo que em vaig limitar a expressar un clam popular. Perquè eren moltes persones, llavors, que se sentien òrfenes i desorientades i veient els líders dels polítics avars, només pensant egoistament en la seva formació o en quin lloc se situarien en una hipotètica llista. La gent volia un cop de puny a la taula, una decisió ferma i a poder ser no equivocada i això és el que van escenificar ERC, CDC, la CUP i cabdals entitats civils.

Van acordar que la CUP, d'orientació rupturista, antisistema, feminista i gens enderiada amb els temes de la classe política professional, volés lliure en una llista de partit, tanmateix decidiren compartir l'independentisme per Catalunya com a millor opció. La CUP, descaradament d'esquerres, se separà del grup encapçalat per en Raül Romeva i ha guanyat deu parlamentaris; també s'entengué que si guanyaven amb Junts pel Sí farien president Artur Mas, l'home que consideraven més preparat i capacitat de tot l'arc parlamentari. Bé, això és el que transmeteren als electors. Fou una bona pensada que la CUP anés en solitari i que ella, soleta, que prou recursos té, ?respongués a les crítiques que hauria d'aguantar. (El millor espot de campanya, el més divertit, ha estat el de la CUP).

Ara, celebrades les eleccions i amb un nítid resultat, és quan anirà pel pedregar el carro independentista. Fins ara era una hipòtesi que el govern de Madrid, en mans d'un Rajoy frívol i superficial, inculte, no s'ha pres seriosament, una idea abstracta d'uns catalanistes solitaris i aventurers sense cap mena de suport col·lectiu, una reivindicació romàntica nostàlgica d'una Catalunya que somiava a fer-se gran i esdevenir un estat més en el continent europeu i per ells cada 11-S els de la colla de la ceba feien un dinar amb botifarres i allioli; una manifestació simpàtica i molt folklòrica, fins acceptaven i entenien els crits d'independència d'uns esvalotats que es desfogaven durant el jorn i que fins l'any que ve, resignadament, no es tornarien a congregar i proclamarien de nou amb exclamacions ?abrandades la independència i la república. Catalans, arrauxats i somiatruites. Molta fressa i poca endreça.

Ara aquell somni catalanista ha tocat de peus a terra, i s'ha materialitzat en majoria sobiranista al Parlament català. Ara sí que la ballarem de veritat. De la dreta espanyola, el PP, hem rebut no sols freda indiferència, sinó menyspreu;?per l'esquerra, el PSOE, caritat i copets a l'esquena amb la promesa que ells tenen guardada en el rebost una Constitució màgica que ens resoldrà el problema i farà baixar del cel una bonica federació i ens estimaren i continuarem casats no per l'església (ells són laics) però viurem com una parella de fet. Si el PP no ha donat mostres d'amor, ni de reconeixement, el PSOE, més murri, un cop a l'any declara que ens admira i a continuació envia en Felipe González amb els seus embolics mentals, que nega que Catalunya sigui una nació.

Dos milions de persones, la suma dels que han votat la CUP i Junts pel Sí, volen escindir-se d'Espanya, també alguns de la formació Catalunya Sí que es Pot mostren vel·leïtats independentistes, no obstant hi ha un nombre de persones, que han votat PSC, C's, PP i Unió, que no ho volen. Com resoldre aquesta qüestió, crec que el mètode més net, més pur, és un referèndum amb una pregunta simple.

S'ha demostrat a les eleccions que és un fet innegable que Duran Lleida ha existit i existeix i que en el passat cavalcava muntat en un partit que no existia, sense corporeïtat; eren unes sigles de les quals parlava la premsa, com alguns filòsofs escriuen sobre ens metafísics que ningú ha conegut, ni vist.

Totes les televisions d'àmbit estatal han ratificat que no ha guanyat la proposta independentista perquè el percentatge de vots no supera el 50%, i que els seients al Parlament no compten gens. Si insisteixes dient-los que dins del grup Catalunya Sí que es Pot hi ha sobiranistes o que estan a favor del dret a decidir o d'autodeterminació, et respondran que això no se sap. Ara s'endurirà la situació, ja ha començat C's, envalentit amb el bon resultat, i continuarà projectant el missatge que són una força guanyadora l'única capaç de blindar l'espanyolisme dels que viuen a Catalunya contra els separatistes. De nou, separadors i separatistes. Pablo Iglesias va intentar pedestrement i sense èxit remoure els instints bàsics i va jugar verbalment la carta lerrouxista, el mèrit de C's és que sense dir-ho ho estan fent. Les monades i ocurrències del líder de Podem no han quallat entre els catalans.

El món ja no és el que era. Les eleccions marquen un abans i un després. El blat ja és tot en el sac i ben lligat. Ara entrarem en un mar procel·lós i el timó del vaixell haurà de ser manat amb mà prudent, però de ferro.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema