No havia ni passat ni un dia del 27-S, que les aigües de la badia de Roses s'han posat a tremolar amb violència. Catacrac! Les sotragades han fet vibrar unes quantes cases a Palau-saverdera, Colera, i Portbou. Aquesta amenaça, la del terratrèmol, l'Estat espanyol se l'havia guardat a la butxaca.
Com ho han aconseguit, això? Mariano Rajoy ha ordenat, potser, que tornin a posar en marxa la plataforma Càstor? Es dediquen a injectar gas sota l'escorça terrestre de Catalunya? Volen provocar un pet extraordinari i enviar-nos a vagarejar pels espais siderals?
Aquesta possibilitat, digna d'una pel·lícula d'Austin Powers, és impossible. Per què voldria el president plasmàtic desempallegar-se del nostre país, sobretot quan assegura que ni quatre de cada deu catalans estan per la secessió? Seria absurd.
Les manifestacions de Rajoy han fet caure la bena dels ulls dels quatre il·lusos que encara creien en el miratge de la tercera via. En comptes d'inundar-nos d'ofertes atractives i propostes dialogants, s'ha ancorat encara més en l'immobilisme.
La reacció de Rajoy és tan miop com les lectures de la votació amb què ens ha obsequiat la premsa espanyola. Una visió esbiaixada i ben diferent de la que, amb peròs i matisos, han fet els mitjans internacionals. Al món han entès molt millor tot el que acaba de passar. Aquí rau el nostre èxit.
El 27-S ja és l'ahir. Els catalans hem parlat. Deixem treballar els nostres representants amb calma, discreció i sense histerismes. El diàleg, l'entesa i els compromisos són les millors eines per esmorteir la cridòria.
