Aznar canta per catalanes

01.10.2015 | 00:00

"L'avui dur Aznar va ser
un primer ministre
d'allò més mal·leable
en mans de Pujol"

José María Aznar parlava català en la intimitat i Mariano Rajoy ho fa en els vídeos electorals; però ni així han aconseguit posar-se d'acord sobre el que el seu partit ha de fer -o no- a Catalunya. Aznar, que segueix exercint de mascle alfa del PP, troba inapropiada la política contemplativa del seu successor davant l'independentisme. Rajoy no diu res, que és una manera com qualsevol altra de dir-ho tot.
El cas és que, tot just unes hores després de la trompada rebuda pels conservadors a les urnes, el president honorari del PP li n'ha clavat una altra al president del Govern. Decebut pel magre saldo de vots en les autonòmiques, Aznar carrega les culpes del desastre sobre Rajoy i la seva actitud pusil·lànime, encara que en cap moment citi el seu nom. Ni falta que fa.
En el seu paper de guardià de les essències, en té prou de recordar que "la primera regla de la política és que perds totes les batalles que no lliures". El Govern de Rajoy les hauria perdut totes, al seu parer, per simple incompareixença en el camp de joc. La filípica postelecto?ral d'Aznar és encara més despietada que les de Demòstenes contra el rei Filip de Macedònia. Parla del "pitjor escenari possible" per al seu partit, fustiga la passivitat governamental que ha permès als nacionalistes apoderar-se del terreny i advoca per "reafirmar" l'ordre constitucional, encara que no digui com.
Es diria que al PP coexisteixen -malament- dos partits amb diferents ideologies. En una cantonada del ring hi ha el liberal Rajoy, partidari de deixar fer i deixar passar les coses fins que l'adversari es cogui en la seva pròpia salsa, com potser li estigui succeint ara al desventurat Artur Mas. En l'altra, atrinxerat dins del búnquer de la FAES, es troba el conservador Aznar, polític d'acció i molt gimnàs que advoca per la mà dura. El curiós és que Aznar va ser en el seu dia el mentor de Rajoy. El seu preferit, diuen els que en saben, era en realitat Rodrigo Rato: encara que vistos els esdeveniments posteriors potser el president d'honor del PP es consoli pensant que la seva elecció podria haver estat encara pitjor.
Més contradictori resulta encara que Aznar mantingués a finals del passat segle un matrimoni polític d'interès amb Jordi Pujol, a qui llavors trobava fiable i exempt de cap màcula nacionalista. Moltes de les transferències que potser ha?gin engreixat les ànsies d'autode?terminació de Mas corresponen precisament a aquest període d'idil·li. L'avui dur Aznar va ser un primer ministre d'allò més mal·leable en mans de Pujol. A més de transferir el cobrament d'una taxa més alta d'impostos, li va facilitar la creació d'una policia pròpia i fins i tot el dret de veto sobre els dirigents del PP a Catalunya. Indirectament, això sí, el Pacte del Majestic va propiciar també la supressió de la mili, fins llavors obligatòria per a tots els homes espanyols.
Gairebé dues dècades després d'aquella cordialíssima entesa amb els nacionalistes, el llavors servicial Aznar ha descobert que els seus antics socis són el mateix dimoni i lamenta que Rajoy no els apliqui prou canya. Atès el caràcter d'aquest últim, famós per la seva tendència a evadir-se dels embolics, cal exclou?re la possibilitat d'un duel sota el sol. Simplement, Aznar s'ha posat a cantar per catalanes, com altres ho fan per peteneres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema