l'economia de les paraules està arribant a nivells que em semblen insuperables. Suposo que no és així perquè, si no, voldria dir que les llengües no són vives, però he de reconèixer la meva incapacitat de veure-hi més enllà i considerar que estem al límit. Confessaré ara i aquí exemples que m'han portat a aquesta conclusió. I que consti que no hi posaré els exemples de mots escapçats típics de ?WhatsApp o Twitter, és a dir, "q" (o "k") per al relatiu "que" (això, però, ja ho feia servir per prendre apunts a mà), o "tb" per a l'adverbi "també".
Recordo que a classe de llengua estudiàvem la contracció "autobús" per "automòbil òmnibus" però ara tothom diu "bus". I digueu-me si algú encara fa servir "bolígraf" per dir "boli". Jo crec que no (tot i que en escriure-ho el corrector m'ho assenyala en vermell). Molts diuen "uni" en lloc d'"universitat". I què me'n dieu de "bici"?
Tanmateix, darrerament ja no en tenim prou d'escurçar les paraules. Fem servir sigles per dir tota una frase. Per exemple, ?segur que algú de la feina us ha reenviat un missatge i l'únic que diu qui us el reenvia és "PTC". Significa "per al teu coneixement" i és una traducció d'unes sigles molt esteses en anglès (FYI: For Your Information).
Aquesta mena d'acrònims provenen del llenguatge escrit, però quan són ?pronunciables arriben també al parlat. Fins i tot sense importar la llengua. Com està passant, per exemple, amb ASAP (As Soon As Possible, és a dir, tan aviat com sigui possible). O amb LOL (Laughing Out Loud), que ve a ser ?alguna cosa així com "em pixo de riure".
No m'estranya que pel camí anem perdent pronoms febles... Amb això i les emoticones, aviat tornarem als jeroglífics ;-).
