ens hem passat tota la campanya electoral escoltant els cants de sirena d'aquells que ens asseguraven que l'endemà mateix del 27 de setembre el vaixell català prendria rumb cap a la independència, començant per la construcció immediata de les estructures d'Estat i ara resulta que les misèries humanes ens duen a embarrancar en la trivial discussió de qui ha de ser el timoner, quan semblava que aquest era un tema tancat i pactat. Els resultats electorals, malgrat la seva amplitud, no han ajudat a donar força al vaixell i la tripulació ara s'adona que no tenien tan clar com semblava qui havia de ser el seu capità. I ja hi tornem a ser, la independència embarrancada per una simple discussió política on sembla més important qui ha de sortir a la foto que el destí final com a país.
Per acabar-ho d'adobar, uns i altres esperen ara que Madrid doni el tret de sortida cap a alguna banda, com si no sabessin que Madrid no té cap pressa ni cap interès a fer cap pas a favor de Catalunya en cap de les direccions possibles i menys abans de les eleccions generals del proper mes de desem?bre. I tot sembla indicar que torna?rem a estar enmig d'una aturada on el país tornarà a ser dirigit per tertulians i tertulianes, amb més estil de peixaters i peixateres que cap altra cosa, a l'espera de tenir un govern tan provisional i tan poc efectiu com el que teníem abans d'aquestes eleccions.
I així, amb les veles plegades per la manca de vent i amb uns remers poc forçuts, anirem trampejant fins que algú trobi la solució en una nova convocatòria electoral després de les generals, amb alguna altra pastanaga per davant, per fer-nos creure que avancem, quan en realitat fem voltes sobre el mateix lloc, és a dir, sobre el no-res, que és on som i on seguirem, mentre no hi hagi qui amb menys cor i amb més cap torni a negociar una cosa tan simple com poder votar.
