Després de 30 anys de puta i ramoneta que han inclòs bonics pactes amb el PP, a CDC i els seus aliats -famosets i ERC- els han vingut les presses. No tenen majoria absoluta però exigeixen imposar Presidentmàs, no arriben al 48% els votants que avalen un trencament amb l'Estat però volen tirar endavant. La burgesia catalana està acostumada a fer el que vol i no accepta un no de ningú, ni de la corista a qui vol posar un piset ni de les urnes.

Al final els únics que toquen de peus a terra són els presumptes antisistema de la CUP, que reconeixen la derrota plebiscitària i pretenen complir el que han repetit cada dia respecte al futur laboral de Presidentmàs: que ha de canviar de feina. La cosa no ha agradat, a Junts pel Sí hi ha tanta gent que fa anys que és en política que no els entra al cap que algú vulgui complir el que ha promès als votants. Una raresa que només es pot acudir a uns antisistema. Per això aquells convergents que s'han passat anys criticant la CUP han descobert que en realitat l'estimen. Res com la por de passar gana per enamorar-se de la mestressa de la botiga de queviures que fins ahir trobaves lletja.

El normal en democràcia seria posar-se ja a treballar per aconseguir una majoria respectable en les properes eleccions en lloc de retocar els números o donar la culpa a Correus. El problema és que Junts pel Sí, una amalgama de tendències sense cap programa, no està preparat per governar quatre anys. Ni quatre mesos. D'aquí que s'entesti a fugir endavant sigui com sigui. No tenen altre remei, no estan capacitats per dirigir un país.

La solució és que Presidentmàs -ja que de salvar-lo a ell es tracta- faci un tamayazo a l'estil Esperanza Aguirre. Molta mala sort seria que no trobés dos diputats disposats a abstenir-se en la investidura, només cal oferir-los un argument i un càrrec. L'argument seria el bé de Catalunya, i el càrrec qualsevol si és ben pagat. Potser n'hi hauria prou amb un sobre sota mà perquè es posessin oportunament malalts aquell dia.