Totes les monedes tenen dues cares, però un sol valor. Com la generalitat de les unitats de mesura. Induiria a la confusió universal que les mone?des, els centímetres o els grams no tinguessin fixesa (circumstancial en el cas de les mone?des) i tinguessin un valor, una longitud o un pes diferents a conveniència de cadascú. Excep?te en política, com acabem de comprovar en les eleccions catalanes.

El president de la Generalitat, senyor Mas, havia convocat unes e?lec?cions legislatives d'àmbit autonòmic en l'exercici de la seva competència. Unes eleccions encaminades a principi a resoldre una part dels molts problemes que afecten els ciutadans d'aquella regió, que últimament estaven una mica descui?dats pels seus dirigents, més preocupats per qüestions identità?ries que per qüestions concretes de la governació. Però no content amb això, i davant la impossibilitat legal de convocar un referèndum per decidir la independència, va atribuir als comicis un valor plebiscitari. És a dir, va voler introduir en el joc polític una moneda de doble valor. Una moneda que per una cara comptava els escons gua?nyats pels partits partidaris de la inde?pendència i per l'altra els vots que collien els dos blocs.

La jugada és hàbil, de vella guineu de la política, perquè, en principi tendeix a confondre l'electorat sobre el veritable valor del seu vot i podria induir-lo a l'abstenció (ja és sabut que en les eleccions auto?nò?miques de Catalunya es vota en molt menor nombre que en les generals). No obstant això, la jugada li va sortir malament. Va guanyar en escons, juntament amb els seus aliats conjunturals d'Esquerra Republicana, però va perdre en el còmput total de vots respecte del bloc no sobiranista. I per si faltava alguna cosa pel duro (estàvem parlant de monedes) es troba amb l'oposició de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular), una força e?mer?gent d'esquerres que, a més d'anunciar que votarà en contra de la seva investidura, avisa Convergèn??cia i Esquerra que no és a?quest el moment per declarar la inde?pendència, perquè més de la meitat de l'electorat no està per això.

La sensatesa i el pragmatisme d'una formació política, qualificada de "radical" en la majoria dels mitjans, ha cridat l'atenció de la par?ròquia i posa en relleu, un cop més, que el terreny sobre el qual s'assenta l'estructura política de l'Estat no és ferm. Cada vegada que es produeix una cita electoral (i ja n'hem tingut cinc aquest any) tremo?la el paisatge i sorgeixen moviments o marees per tot arreu. Qui li havia de dir al senyor Mas que la CUP, amb deu escons, podria tenir la clau de la governació de Catalu?nya i marcar-li a més el ritme del procés sobiranista?

Per la resta, i com sol passar en aquests casos, els resultats han do?nat pas a la petició de dimissions. I el primer de tots a treure el mocador per exigir-lo va ser el senyor Aznar, que li ha recordat a Rajoy "que ja va pel cinquè avís i no el pot desoir". A la petició del senyor Aznar s'hi han sumat imme?diatament els habituals de la graderia de la intransigència, aquest grup selecte de periodistes madrilenys que no li'n perdonen ni una al polític de Pontevedra.