L'hora de la generositat

02.10.2015 | 00:00

"El món sencer ha explicat en titulars que la independència havia guanyat les eleccions i nosaltres estem embrancats en una discussió d'escorrialles"

¿Qui ens havia de dir que, cinc dies després d'unes eleccions històriques, que per primera vegada han configurat un Parla?ment de Catalunya amb majoria absoluta de diputats que estan netament a favor de la independència, el principal tema de discussió seria si Artur Mas ha de ser investit o no president de la Generalitat? El món sencer ha explicat en titulars que la independència havia guanyat les eleccions i nosaltres estem embrancats en una discussió d'escorrialles. Vull pensar que la qüestió es dirimirà en pocs dies i d'aquesta manera ens estalviarem uns quants titulars de Paco Marhuenda xalant de valent amb el nostre ball de bastons. Perquè, tinguem-ho clar, mentre ni tan sols els que (sembla que) tenim clar cap on volem anar, no aconseguim posar-nos d'acord, l'únic que se'n beneficia és el xuclador centralista espanyol. I l'únic que hi perd és Catalunya.
Ens agradi o no, la nostra colonització mental i la influència que no deixen de tenir les anàlisis esbiaixades de la realitat catalana que ens arriben des de Madrid, ens estan començant a portar a cert desànim. No és normal que després d'obtenir una àmplia majoria absoluta d'escons independentistes al Parlament, molts dels votants de Junts pel Sí i la CUP hagin penjat les seves lires als salzes i s'hagin assegut a plorar vora els rius de Babilònia. El plebiscit no es va ni guanyar ni perdre perquè aquestes eleccions no han sigut mai un plebiscit. Ni tan sols si el vot independentista hagués superat el 50% no hauria sigut plenament un plebiscit, perquè un percentatge gens menyspreable de vot no es podia comptar en termes plebis?citaris. Si hi afegim l'escàndol que repre?sen?ta l'obstrucció del vot emès per correu des de l'estranger, el garbuix és majúscul. Estem ben lluny de la claredat que hauria representat un autèntic referèndum, on la ciutadania hagués pogut respondre de manera clara només sí o no. No hi ha hagut plebiscit, per tant, però sí unes eleccions que han donat una majoria absoluta a l'indepen?den?tisme. I amb això, la legitimitat democrà?tica per tirar endavant el procés és inqües?tio?nable.
La CUP té tot el dret del món de fer servir la clau que els seus deu escons li atorguen de la manera que li sembli més convenient. Només faltaria. Però ha de tenir molt present que, sigui quin sigui l'acord de govern al qual arribi amb Junts pel Sí, serà Convergència i Esquerra qui l'haurà d'executar i no pas la CUP. Dit d'una altra manera: la CUP ha de ser extremament responsable a l'hora de pensar quines exigències posa al govern per votar la investidura del nou president (sigui qui sigui), perquè un cop hagin votat, els diputats de la CUP tornaran a seure al seu escó, còmodament allunyats de les decisions compromeses, de la creació d'estructures d'Estat, de la desconnexió jurídica amb Espanya. I qui s'emportarà les patacades, serà el nou govern, que vol dir el govern que liderarà el procés cap a la indepen?dèn?cia. La lògica de la conjuntura política actual exigeix més altura de mires que mai, i no ens permet pensar en termes antics com "desgast de l'adversari". Seria del tot parado?xal que qui diu que representa la nova ma?nera de fer política apliqués solucions que s'assemblen estranyament a les reu?nions de Pujol amb Aznar per omplir el cove de peixos a canvi de vots favorables al Congrés. Proposar, per exemple, una "presidència coral", com sembla que la CUP ha posat sobre la taula, fa venir de seguida a la memòria aquells dies infaustos en què un president espanyolista, un conseller en cap independentista i un conseller ecosocialista de disseny es feien cada dia la traveta per fer-se ensopegar els uns als altres i l'únic que acabava ensopegant era el govern sencer.
La imputació d'Artur Mas per part d'una sucursal de la Justícia espanyola, aquesta setmana, i la simbòlica coincidència de la cita?ció judicial amb l'assassinat franquista del president Companys, hauria de fer reflexio?nar severament la CUP sobre si Mas és de de?bò l'enemic a batre. És absolutament comprensible que les polítiques socials (del tot condicionades pels objectius de dèficit estranguladors i un espoli sistemàtic per part de Madrid) que ha aplicat el govern de Mas, no siguin del grat de la CUP. Hauria sigut francament divertit contemplar com la CUP administrava, des de la Generalitat, uns ingressos del tot insuficients enmig d'una crisi galopant. Però deixem-ho. Al costat d'això, Mas és el president de la Generalitat que, objectivament, ha fet passos més ferms per fer avançar el país cap a la independència. La CUP hi ha ajudat en la mesura que els seus tres diputats li ho permetien, però qui el dia 15 d'octubre anirà a declarar i s'exposarà a penes d'inhabilitació o fins i tot de presó, no és David Fernàndez, que pot alçar còmodament la seva sandàlia sense conseqüències, sinó Artur Mas, que va treure les urnes al carrer sabent que s'hi jugava el tipus. A la independència no ens hi portarà Mas, certament, sinó la fermesa obstinada de tot un poble. Però el procés perdria un actiu indiscutible si la CUP obliga Mas a quedar en un segon terme. És l'hora de ser seriosos, responsables i generosos. No amb Artur Mas, sinó amb els dos milions de catalans que el van votar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema