Diumenge va tenir lloc el primer set d'un partit a dos que acabarà amb les generals del desembre. Els resultats, amb algun o altre matís particular, van ser els previstos. Igual com passa a Euskadi, els blocs de vots nacionalista i no nacionalista funcionen com compartiments estancs, sense connexió entre ells. Tots dos bàndols mobilitzen una quantitat molt similar de població -entorn al 45 i el 50 per cent-, sense que els grans espectacles de masses serveixin més que per activar els seus respectius electorats i asfixiar les opcions intermèdies. El 28-S ens dibuixa el panorama d'una Catalunya diferent, però alhora idèntica a si mateixa. Insisteixo, era el previsible. Les ficcions creen relats que aspiren a destruir la realitat. En ocasions ho aconsegueixen, encara que no és l'habitual. La realitat, cal dir-ho una i altra vegada, constitueix un principi potentíssim.

Els matisos són particulars, no generals. Malgrat la seva clara victòria en escons, Artur Mas és un dels derrotats d'aquestes eleccions. No podia ser d'una altra manera. Des de la seva arribada al poder, s'ha comportat com un nihilista expert a dinamitar les bases de la convivència. Ha destruït el seu propi partit i, en cada convocatòria electoral, ha perdut vots i escons de forma accelerada. Amb el seu salt endavant, ha aconseguit liquidar la gran tradició moderada del catalanisme i trencar la societat en dos, fins i tot dividint-la per províncies. Si la CUP compleix amb la seva paraula, Mas no repetirà de president i potser res exemplifiqui més el seu fracàs com a líder polític que la irrellevància operativa en la qual deixa Convergència. Que el futur immediat de Catalunya depengui de les decisions d'un partit obertament antieuropeu i anticapitalista representa una frivolitat sorprenent que algú hauria d'explicar. Per descomptat, el Procés seguirà i segurament s'accelerarà en els pròxims mesos, ja que la llista de Junts pel Sí, amanida o no amb la CUP, no té altre aglutinador que no sigui la ruptura.

Si Mas ha fracassat, els resultats del PP són l'enfonsament del Titanic, el que evidencia les debilitats polítiques que han caracteritzat el govern de Mariano Rajoy. La seva ceguesa davant les noves dinàmiques -algunes de signe generacional, però altres no-, unida a la sobredosi imparable de corrupció i a la crisi econòmica, han trencat les habituals línies Maginot dels conservadors. Catalunya confirma per tercera vegada consecutiva, després de les europees i les últimes autonòmiques, que les expectatives dels populars per al desembre són dolentes. I aquesta intenció de vot perduda es dirigeix cap als Ciutadans de Rivera i Arrimadas, que surten clarament reforçats com a partit estatal. Igual que surt reforçat el PSOE, gràcies a la bona tasca de Miquel Iceta, amb tota seguretat el polític actual amb més sentit de l'Estat. Iceta està cridat a ser una peça molt important en aquest trencaclosques. Podem senzillament es desinfla quan no presenta un líder carismàtic.

Potser els historiadors del futur es refereixin al 2015 com el final d'un cicle i al 2016 com a l'inici d'un altre. La segona part del partit, que tindrà lloc d'aquí a tres mesos, ha de determinar els autèntics equilibris de poder amb els quals es jugarà aquest nou temps. Després de les catalanes, l'aposta per un govern del PSOE amb Ciutadans agafa cos, donant lloc a una major voluntat de consens. L'escenari s'obre al compàs d'una reforma constitucional que haurà de fer front a la crisi d'Estat. Direm adéu a les majories ?absolutes, la qual cosa tornarà protagonisme a l'autèntica democràcia, que no és la plebiscitària, sinó la que protegeix i respecta la pluralitat en un marc ampli i generós de convivència. Davant del dimoni del populisme, cal dir que ja no és el moment de la petita política, sinó que convé recuperar la dignitat comuna de la intel·ligència. Els immobilismes ja no serveixen, ni a Catalunya ni a la resta d'Espanya. Són tants els temes que entren en joc -de la qualitat institucional a les competències territorials, del model educatiu a l'horitzó industrial i competitiu- que en realitat estem parlant ja del futur d'una societat en el món globalitzat del demà. I això exigirà grandesa de mires, valor, generositat i punts de trobada. Tot el contrari al maniqueisme de la polarització.