Dioclecià a Catalunya

03.10.2015 | 00:00

Quatre presidents exerciran el poder a cor a Catalunya si triomfa la proposta del partit que té a la mà -o en els seus escons- l'elecció del nou cap del Govern autònom. La idea sembla una genialitat de Salvador Dalí, aquell mestre del surrealisme, però en realitat l'ha formulat Anna Gabriel, la número dos de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) que a hores d'ara talla el bacallà. Un bon polític ha de tenir sempre un problema per a cada solució, ja se sap.
No falten precedents històrics que avalin aquesta fórmula. L'Imperi Romà, que tant ha fet per nosaltres, ja havia inventat en les seves raneres un govern a quatre caps i vuit mans com el que ara proposa la CUP. Va ser l'emperador Dioclecià qui va instaurar aquest mètode, consistent en què dos augusts i dos cèsars se succeïssin en l'exercici del comandament per rigorós torn.
Els anticapitalistes de Barcelona han millorat el sistema amb un repartiment equitatiu del poder que permetrà governar de manera simultània als quatre presidents. Serà una tetrarquia més igualitària que la ideada per Dioclecià quan a l'imperi se li estaven acabant les piles i els bàrbars treien el cap per les abatudes portes de Roma. Res a veure, naturalment, amb l'actual situació de Catalunya ni fins i tot la d'Europa.
La nova tetrarquia catalana que ens remet a les agonies de l'imperi (romà, és clar) resulta tan cridanera com el partit que la proposa. Es tracta, com el seu propi nom indica, d'una Candidatura d'Unitat Popular el propòsit de la qual és acabar amb el capitalisme, independitzar els Països Catalans, treure'ls de la Unió Europea, nacionalitzar la banca i deixar de pagar els deutes contrets. Una cosa així com una versió autòctona de Podem, abans que el partit d'Iglesias es passés amb armes i bagatges a la socialdemocràcia.
Hi haurà qui trobi una mica extremat aquest programa, però de la CUP en depèn ni més ni menys que l'elecció -o no- d'Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya. Els anticapitalistes es resisteixen a donar-li el seu vot i potser per això hagin recorregut a l'original fórmula dels quatre presidents, entre els quals podria estar, això sí, el clivellat Mas.
La solució sembla fins i tot lògica dins el disbarat en què s'ha convertit la política catalana. Mas és, al capdavall, el líder d'un partit que representa les classes mitjanes de Catalunya. Un liberal tirant a conservador que podria militar perfectament al PP i que, de fet, va aplicar les mateixes mesures d'ajust que Rajoy durant el poc temps que es va dedicar a governar, abans d'aplicar-se full time a la causa de la independència. No seria raonable que el reescollís, amb els seus decisius vots, un partit situat exac?tament a les antípodes ideològiques.
Tot això sona una mica estrany, però en realitat semblava inevitable. Una vegada que els partits sacrifiquen les seves idees i els interessos dels seus votants a l'altar de la pàtria, qualsevol cosa pot succeir. Rebolcats en una merenga, com en el tango de Discépolo, els partits de dreta, esquerra i extrema esquerra units per la causa nacional han d'acceptar el que pugui passar-los.
Per exemple, que el plebiscit de les eleccions autonòmiques hagi tornat Catalunya als temps de la tetrarquia de Dioclecià. Ni la fèrtil imaginació de Dalí donaria per tant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema