Què som nosaltres, tots plegats astorats i covards i sense alè i incapacitats ni tan sols per convocar a la plaça del món el gran crit universal contra la perversa indiferència de càlculs freds sobre el percentatge de la ignomínia dels qui manen en aquest món podrit de governants corruptes que davant la gran hecatombe que suposarà quan aquesta riada desbocada de fugitius de la por provoquen el gran cataclisme imparable del suïcidi de la humanitat total?

És mitjanit i vull escriure l'article malgrat que desconec les paraules més contundents i més fortes per expressar el meu odi radical envers aquesta Europa insensible i culpable sense cap mena de sentiment de culpabilitat, com a autora del seu crim de l'holocaust de mitja humanitat. Com que el meu coratge enfront de tanta injúria no em deixa trobar les paraules mínimament raonables per explicar i explicar-me aquest cataclisme del terror en què substisteixen tants germans i germanes del món, em permeto emprar el bell vers i ple de raó de la nostra gran poeta catalana Joana Raspall sota el seu crit de Podries: "Si haguessis nascut/en una altra terra,/ podries ser blanc./ Podries ser negre.../ Un altre país/ fóra casa teva/ I diries sí/ en una altra llengua. / T'hauries criat/ d'una manera/ més bona, potser/ Potser més dolenta. / Tindries més sort/ o potser més pega.../Tindries amics/ i jocs/ i jocs d'una altra mena; / Duries vestits/ de sac o de seda, sabates de pell / o tosca espardenya, / o aniries nu/ perdut per la selva. /Podries llegir/contes i poemes, /o no tenir llibres/ ni saber de lletra./Podries menjar/coses llamineres/o només crostons secs de pa negre./Podries... Podries.../ Per tot això pensa/que importa tenir les mans ben obertes/ i ajudar qui ve fugint de la guerra/ fugint del dolor/ i de la probresa./ Si fossis nat/ a la seva terra/ la tristesa d'ell, podria ser la teva".

Oh, maleïda Europa espoliadora d'aquesta gent i culpable de la seva por i de la seva misèria que tens la poca vergonya de comptar bens i no persones com el que tu no ets.