Enmig de la manifestació multitudinària, quan les goles coregen consignes grupals; protegit al bar davant la pantalla de l'ordinador i un cafè ben calentonet; quan passeges enmig de la gernació sense rostre que va a comprar, o vagareja, indolent, entre aparadors de botigues i el riu; quan dines en parella, i el silenci ho envaeix tot, et sents sol. Massa sol.
Un estudi actual ens diu que ens sentim tan sols, entre el brunzit del mòbil i els avisos de missatges del Whatsapp. Quan discutim de política, o d'aquella jugada de futbol. Discussions amb desconeguts, que potser són veus a sou d'un poder o d'un famós, community manager, li diuen a l'invent. Ens envaeix el soroll: la ràdio al cotxe; la tele, amb els seus tentacles de pop. Estem sols, sense ser conscients de la solitud pròpia, sense voler-la o estimar-la. En èpoques anteriors, l'home i la dona contemplaven el paisatge per veure-s'hi reflectits: es connectaven amb la natura i volien formar part del medi. Avui vivim dins la tècnica i el soroll. I l'estudi ens diu que estem més sols i perduts que mai. La solitud com a companya per pensar i repensar-nos. En solitud parles amb el teu Déu, reflexiones sobre les injustícies; si ets ateu o agnòstic, vols canviar comportaments per ser un xic més ètic.
Aprendre a estar sol és aprendre a envellir: a no témer la mort, a endinsar-te en el misteri de religions i llibres eterns. Avui, amb amics o sense, mirem les pantalles del voltant, i no ens hi veiem reflectits. Algun dia, penses, entendràs un xic millor el món: i la solitud i tu no sereu mai més enemics.
