En democràcia, per resoldre els conflictes hi ha un àrbitre: la judicatura. Jeràrquica i estructurada per garantir defensa i imparcialitat. Diu la darrera paraula, la que ha d'acceptar tothom perquè defineix la veritat que compta. Al Gore, després de la resolució del Tribunal Suprem dels EUA -format per magistrats nomenats majoritàriament per presidents republicans-, donant la presidència a George Bush, la defensà malgrat que significava la fi de la seva vida política. Per molts dubtes que pogués tenir, com els tingueren dos dels cinc magistrats. Dictada la sentència, ja no estava en joc si era president o no, sinó el consens, el crèdit social i el prestigi d'una institució fonamental de l'Estat i Al Gore no tingué cap dubte. Acatà i féu seva la resolució. Artur Mas no és Al Gore. Sabia perfectament que, si la Fiscalia s'havia querellat contra ell i membres del seu govern, el jutge havia de citar-lo com a imputat, perquè li ha de garantir la defensa fent-lo acompanyar pel seu advocat. Això no impedí que s'exclamessin ell i tota la colla contra el Govern espanyol acusant la fiscalia i la judicatura en el seu conjunt de ser manipulades i instrumentades pel govern del PP i exigint, de fet, el dret a estar per sobre de tota llei, a la més absoluta impunitat. El, o la, Fiscal General de l'Estat és nomenat/-da per actuar d'acord amb la llei i, si Mas considera que no ho ha fet, que s'hi querelli per prevaricació. Però del que no es pot dubtar, i menys intentar intimidar, és de jutges i magistrats del TSJC, tal i com han aclarit amb precisió i contundència en un comunicat.
Mas té diversos problemes i li cal romandre a la presidència de la Generalitat. Si no, si caigués i es formés un govern amb ganes de sobreviure i, per tant, de netedat, la judicatura es podria trobar amb miraculoses cures d'amnèsia. No en el cas del 9-N, sinó en els del Palau de la Música i del 3%.
