Crisi de legitimitat de la UE

05.10.2015 | 08:41
Crisi de legitimitat de la UE

La crisi humanitària que afecta la Unió Europea (UE) ni és sobtada, ni acabarà aviat ni és únicament una crisi de gestió de fluxos. Era perfectament previsible i per això ha esdevingut un test de legitimitat per a la Unió Europea.

Era previsible per diverses raons. Primer, el sistema internacional humanitari, sempre fràgil, està des de fa anys en una situació precària. Tot i els èxits passats, no aconsegueix ser eficient; arriba tard, respecte a l'ajut liderat pels països afectats. Cal invertir molt més en ajut als actors locals, canviar l'arquitectura, i, sobretot, el lideratge. Segon, perquè el món té avui més de 60 milions de desplaçats i refugiats: una de cada 122 persones del món és refugiat, desplaçat intern o demandant d'asil. Tercer, les dades de fluxos migratoris derivades de l'impacte dels conflictes subsaharians, del nord d'Àfrica i de Síria, se saben des de fa anys: les arribades massives a l'illa de Lampedusa comencen el 2011; quatre anys després de l'inici de la guerra a Síria, hi ha més sirians desplaçats internament i refugiats que ciutadans que romanen a casa seva. I, per acabar, en els nou mesos de l'any han arribat a les fronteres de la UE, a través de la Mediterrània, unes quatre-centes mil persones i ja portem uns 3.000 morts. Tot sabut i previsible.

Per tant, la UE fa front a una crisi, internacional, de grans proporcions i duradora en el temps (almenys els propers cinc anys). Existia prou informació, coneixement i raons objectives per preparar-se, aplicar la normativa existent i, a més, innovar. Continua sent veritat el que deia un informe de l'Organització Internacional de les Migracions de 2014: Europa és el destí més perillós per a la migració irregular; la Mediterrània, el lloc més perillós del món per intentar creuar fronteres.

Les raons de la crisi són diverses: a) està vinculada a situacions de conflicte i/o inestabilitat els darrers 4 anys a l'Orient Mitjà (primavera àrab, guerra a Síria, Iraq, Iemen), a Àsia (Afganistan, Bangladesh) i Àfrica (Líbia, Eritrea, Somàlia, Sudan); b) té arrels europees des de 2011, amb les primeres arribades massives a Lampedusa; c) té vinculacions amb actors il·legals que s'aprofiten de les necessitats dels refugiats (delinqüents transnacionals, màfies, grups terroristes de legitimació islamista); d) es vinculen, de manera difícil de destriar, migrants per raons econòmiques i persones que busquen refugi o asil polític; e) ha augmentat de forma notòria els darrers 10-15 mesos.

Tot plegat capgira les tendències migratòries a Europa, atès que la principal arribada ja no és a les illes gregues i que el gruix de persones procedeix de deu països: Síria (51%); Afganistan (14%); Eritrea (8%); Nigèria (4%); Iraq (2%); Somàlia (2%); Sudan (1%); Gàmbia (1%); Bangladesh (1%), Senegal (1%).

El fet de no haver estat capaç de preparar-se i de respondre està generant una crisi política i institucional dins de la Unió Europea. De fet, una crisi de legitimitat, atesa la greu contradicció entre la percepció generalitzada per part dels migrants que la UE és un espai de prosperitat, seguretat i riquesa -per tant un lloc per cercar asil o refugi-. I la realitat: fins al present, la resposta col·lectiva de la UE a la creixent crisi ha estat tardana, insuficient, i, sobretot, ad hoc i reactiva. Una crisi de legitimació, de portes endins i de portes enfora, que exigeix actuar i complir les lleis i les expectatives.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema