Diumenge 27-S arreu de Catalunya, mentre la gent feia llarguíssimes cues per dipositar la papereta en l'urna i exercir el seu dret a votar, una frase recorria les ciutats i els pobles. Passava de la boca a l'oïda de la gent, es filtrava als telèfons mòbils... i feia somriure. Aquell somriure que fem quan ens esforçam per no plorar: "Rajoy ha dit que si els catalans voten la independència, el perdran a ell...". A més de tantes coses que havien de perdre els catalans, en cas que guanyassin els independentistes: la pertinença a la Unió Europea, l'euro, la consideració internacional, els diners de la Caixa, les pensions, la inversió estrangera..., també el perdrien a ell, perquè ja no seria mai més el seu president. Probablement Rajoy ho considerava una desgràcia.

La campanya que ha precedit les eleccions catalanes ha possibilitat que alguns polítics instal·lats en la poltrona del poder mostrassin el llautó, la seva cara obscura. Ha pagat la pena: hem tingut la possibilitat de conèixer-los una mica més. Rajoy amenaçava i alhora feia riure, la senyora Sáenz de Santamaria resultava patètica quan declarava que estima Catalunya i estrenyia el nas que pareixia que ensumava qualque cosa pudent. Les amenaces, la intimidació, l'espionatge, les advertències, la continuada negació de la realitat catalana, la Constitució com una pedrada que et volen fotre al cap. Una mica trist i, sobretot, vulgars. D'una vulgaritat que rapinya. I la visita estel·lar del senyor Nicolas Sarkozy, només per advertir als catalans que Europa vol una Espanya unida. Encara, més patètic.

Ni que fos la Mistinguett, el senyor Sarkozy arribà i féu el seu paper. Cantà un couplet i marxà cridant visques a Catalunya i visques a Espanya. Afirmà que sempre estarà al costat de Rajoy perquè és un patriota "inquebrantable". Va dir aquesta paraula, la va dir. I us assegur que per a mi té ressonàncies que fan mal al cor. "Inquebrantable", el senyor Rajoy. Quina misèria! Després de sentir-lo, els assistents es posaren drets i varen rompre en aplaudiments i visques. Mentre, Rajoy feia una crida dirigida a la mobilització massiva de tots aquells que no volen "que els posin a la boca un carnet de bons catalans". I referint-se de nou a la independència de Catalunya repetia, incessant: "Esto no va a pasar!".

La presència de Sarkozy em portà a la memòria un llibre de Yasmina Reza que vaig llegir fa alguns anys, probablement l'any 2007, quan l'expresident francès tot just acabava de guanyar les eleccions i prenia possessió del càrrec. L'escriptora l'havia acompanyat durant un any, especialment durant la campanya electoral, i havia escrit el llibre L'aube, le soir ou la nuit a partir de les observacions i de les notes que havia pres mentre viatjaven d'un extrem a l'altre de França, a voltes en tren, llavors en avió, llavors en autocar. Quan Yasmina Reza li va proposar de fer el llibre, ell li va contestar que el podia fer, perquè "encara que em destrueixis, en sortiré més gran".

El llibre parla de les relacions de Sarkozy amb la gent que l'envolta, parla dels seus tics, de com sembla que no escolta ningú, que sempre té pressa... "És vulgar -diu-, però extremadament intel·ligent". I quan guanya les eleccions, Sarkozy assegura: "Estic content, però sense alegria. Guanyar és agradar, i jo estava insegur d'agradar".

Cap al final, l'autora escriu: "Quan el príncep és coronat rei, aquells que l'han vist plorar són enviats a les mines de sal". Però Yasmina Reza sap que Sarkozy no ha plorat, que les seves emocions i el seu plor són ficticis, enganyosos. "Només feia com que plorava", diu. Una representació.