La misèria

«"Carinyo", l´èxit m´espera. No vindré a dinar. Tot a punt per començar un nou dia ple d´avis per estafar»

07.10.2015 | 08:10

Als meus sogres els han venut un generador d´ozó, una manta ionitzadora i un llibre de medicina per mil dos-cents setanta-quatre euros. Ho escriuré en números, que impressiona més: 1.274 €. El qui ha fet aquesta venda no s´ha mort ni res. Segur que ha dormit bé i a aquestes hores es deu estar prenent un cafè o no, no, espera, ara surt d´una ­dutxa vigoritzant, s´afaita i es posa l´aftershave picant-se fort a les galtes i després es mira al mirall i es diu, tres vegades, sóc el millor, sóc el millor, sóc el millor, mentre s´assenyala ell mateix i practica la mirada penetrant que li han ensenyat al curset. Després de perfumar-se es posa una americana blau marí, s´estira les solapes i li diu a la seva dona: carinyo, l´èxit m´espera. No vindré a dinar. Tot a punt per començar un nou dia ple d´avis per estafar.

Com deu ser entrar en una casa humil d´un barri encara més humil, dir-li a la senyora «quin pis més bonic que tenen», sense perdre el somriure, acceptar el cafè que sempre ofereix la gent més senzilla i asseure´s al sofà d´aquells a qui estafaràs? Com deu ser posar-te a darrere l´esquena el coixí que t´acosten perquè estiguis més còmode mentre penses si els encolomaràs el generador d´ozó o l´aparell de fer massatges? Com deu ser dir «quines galetes més bones!» mentre busques amb la mirada una foto dels fills per preguntar si treballen molt i a quina hora solen arribar? Com deu ser apuntar en un formu­lari la pensió miserable que cobren mentre els expliques que només hauran de pagar dos-cents euros cada mes. Com deu ser que et preguntin si vols un altre cafè mentre els deixes a sobre la taula un tros de plàstic que farà que tinguin problemes per arribar a final de mes durant mig any. Com deu ser ser tan fill de puta.

I la telefonista, com es deu dir? Deu tenir parella? Deu tenir pares? Quan he trucat per tornar els productes –es diuen Menssana i són a Cerdanyola–, li he dit sense cridar que ja m´imagino que legalment deuen estar ben coberts però que són uns estafadors i ho saben i que fer pagar més de mil euros a dos jubilats que tenen una pensió petita és de jutjat de guàrdia i que no sé com no els cau la cara de vergonya. M´ha contestat «d´acord, gràcies». Estic segura que mentrestant es pintava les ungles. El propietari de l´empresa deu ser d´aquells homes que et fan mal quan et donen la mà, d´aquells que als sopars parlen de les millors marques de whisky i que saben coses que ningú més no sap –oh, sí, ells–, que riuen molt fort i estan orgullosos de no tenir escrúpols i que fan tanta angúnia de mirar. Un gran metge i millor persona, també, deu ser el doctor Gutiérrez, que cedeix la seva imatge i els seus coneixements (per exemple: gràcies als ions negatius desapareixen la depressió, l´insomni, la migranya i les malalties respiratòries) per ajudar a convèncer ancians indecisos.

Quanta misèria. Perquè la misèria, la misèria de veritat, no té res a veure amb cobrar pensions ­humils. La misèria de veritat és aquesta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema