Gràcies, Sr. Josep

Assumpció Ferrer i Comalat. girona.

La setmana passada ens va deixar el senyor Josep Pi i Marquès. El Sr. Josep era una persona bona, que estimava la seva família, la seva professió, la seva terra, les seves arrels€

Amb aquests mots volem agrair-li la seva dedicació i altruisme envers nosaltres.

La seva pèrdua ha deixat un profund dolor, que volem compartir amb la família i amics.

Confiem que el buit que ha deixat el seu traspàs esdevingui consol amb el seu record com ens va escriure el poeta Miquel Martí i Pol: «€poc a poc seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo».

Al bon amic

Joan-Enric Carreras

Francesc A. Picas. LA JONQUERA.

Em permeto recordar-te un tall d´història de Catalunya. El president Companys, el 27 de desembre de 1936, en un discurs a la plaça de Braus, va fer grans elogis de la revolució implantada a Catalunya, que va provocar l´assassinat de cinc bisbes i centenars de catalans. La comparà a una tempesta que desfà flors i plantes perquè després en creixin de noves i millors. Companys també prometé que en endavant Espanya es regiria per una Constitució proletària, que vol dir marxista.

Companys va dir a un periodista francès que les esglésies a Catalunya mai més no tornarien a obrir les portes. El diputat socialista Juan Simeón venia de València de treure de la presó un frare, parent seu. Va visitar Companys. Aquest li va dir: «De estos ejemplares aquí no quedan».

Recordem la sentència 377 del 19 de desembre de 1938, signada pel president Companys, confirmant la pena de mort de set dones i sis homes. Els empordanesos no hem oblidat que Companys negà l´indult a la valerosa figuerenca Sara Jordà. Fou afusellada el dia 11 d´agost de 1938 als Fossos de Montjuïc, juntamb amb altres sis senyores i quaranta-dos homes.

Companys, acabada la guerra, fou deportat i jutjat per un tribunal militar. El condemnaren a mort. El jurat el formaven oficials amics dels 186 militars que Companys va fer afusellar el 19 de juliol de 1936, a Barcelona.

Les profundes oracions de la mare de Companys aconseguiren que el seu fill, a l´hora de la mort, recordés la fe apresa a la infància i que perseguí durant el seu govern de 1936 a 1939. Les llàgrimes d´una mare fan miracles. Que Déu l´hagi perdonat.

Encaix de Catalunya a Espanya

Josep Baella Isanta. GIRONA.

Espanya és un estat conformat per castellans, catalans, bascos, i altres. És a partir del 1714 quan l´absolutisme castellà s´imposà per la força de les armes a la resta de nacions confederades sota sobirania catalana. A partir del Compromís de Casp la corona va romandre en mans de la dinastia castellana dels Trastàmara. La monarquia va deixar de ser àrbitre i va actuar com a jutge i part dels castellans. Recordem la guerra civil catalana provocada per Joan II i la guerra dels segadors.

Ser espanyol significa ser castellà. Els catalans no som castellans i per tant no ens podem sentir espanyols. Se´ns ha envaït, espoliat, torturat, mutilat el nostre país, perseguit la nostra llengua, i no obstant seguim aquí, resistint-nos a ser assimilats.

Encaixar Catalunya a Espanya seria com reconèixer l´aportació catalana a la història d´Espanya. Història usurpada pels espanyols, ergo, castellans. Necessiten esborrar la història dels diferents pobles que conformen l´estat espanyol, per poder-se-la atribuir com a pròpia.

Vegeu el discurs de Pau Casals a les Nacions Unides l´any 1971.

El dia 31 de maig del 1931, R. Carreras Valls va presentar al «Presidente de la Academia de la Historia» una memòria documentada en súplica d´un dictamen, sobre la veritat històrica del descobriment de Amèrica i de l´origen català dels navegants «Juan Cabot i Cristóbal Colom».

Dels resultats de les eleccions catalanes

JOSEP MARIA BOSCH. GIRONA.

He de dir, ben compungit, que no entenc com una cosa tan senzilla ha donat peu a tantes interpretacions diferents. Siguem seriosos... tal com diu en Rajoy, «un plat és un plat i un vas és un vas». Doncs bé, els resultats de les eleccions catalanes van èsser, ni més ni menys, que els següents

- En escons, si mirem el Sí i el No a la independència, 72 pel Sí i 52 pel No.

- En vots: 47,74% pel Sí i 39,17% pel No.

- Si en lloc de mirar l´eix Sí i No a la independència, comparem partits que defensen la democràcia vs. partits d´obediència totalitària, tenim, al Parlament de Catalunya, 89 escons per a la democràcia vs. 36 escons d´obediència totalitària (no compto la CUP doncs no està clara la seva ideologia). Aquesta dada és molt important si es compara amb el Congreso de los Diputados espanyol, on el resultat és invers: 160 escons per la democràcia vs. 190 d´obediència totalitària

Dic tot això, perquè no entenc com hi ha gent que pretèn capgirar i «contaminar» aquestes xifres: que ho facin a Madrid, on ja sabem com les gasten els mitjans «de la caverna», passa... que es faci a Catalunya, o és mala fe o una ignorància insuperable. Ho dic perquè fa uns dies algú escrivia al Diari de Girona en aquest sentit... no em vaig fixar en el nom, però crec que era una senyora.

Per tant... si bé és cert que el percentatge de vots del Sí no va arribar al 50% dels votants, està clar que les opcions per un estat propi van guanyar, tant en escons com en vots. I, tot això, després del «joc brut» del PP al llarg de tot el procés: amenaces, pèrdua de vots, notícies falses, actuacions vergonyoses dels seus líders a Catalunya i als medis, imputació del nostre President per posar urnes el 9-N, etc., etc. Per cert, una vegada més, el govern espanyol ha estat la riota dels països avançats, que ja «han pres la mida» al pobre Rajoy.

I tot això ens reafirma, una vegada més -i ho dic jo, que no he estat mai independentista- que d´un Estat com Espanya n´hem de marxar quan abans millor, encara que sigui, només, per higiene democràtica.

Ajudar el proïsme

Dolors Vilà Planas. GIRONA.

Moltes vegades diem que la gent passa de tot i de tothom, però l´altre dia vaig poder constatar que no és així. M´explico: Anàvem a caminar amb una amiga i, mentre travessàvem el pont de vianants de Fontajau (ho dic perquè sapigueu que no eren excursionistes els qui es van parar, ja que ells sí que acostumen a fer-ho), li va venir un atac de tos. Llavors, un senyor que estava fent fotos amb el mòbil, es va treure de la bossa una ampolla d´aigua i li va donar, però això no va solucionar la tos. Uns minuts més tard, una parella que passava també pel pont es va aturar i la senyora es va acostar amb una capseta de pastilles Juanola, dient-li que li anirien molt bé. Li va posar a la mà una quantitat molt generosa de pastilletes i, dit i fet, entre l´aigua i les pastilles, la meva amiga no va tornar a tenir tos en tota la tarda.

Jo no penso tornar a dir mai més que la gent passa de tot i que no s´interessa pels altres, i és més, crec que hem de dir les coses bones ja que sembla que només ho fem amb les dolentes.