Aturat en un semàfor, m'adono que les quatre persones que estem esperant a creuar el carrer estem mirant amb una mena de recolliment místic el mòbil que sostenim entre les mans. I estic segur que si seguís a aquestes tres persones que estan al meu costat fins al pròxim semàfor, totes elles tornarien a concentrar-se en el mòbil mentre esperàvem a creuar el carrer (i jo també, és clar). Des que els mòbils s'han introduït en les nostres vides i d'això no fa més de vint anys, cada vegada ens costa més controlar la dependència aguda que hem anat contraient-hi. Sense saber per què, sempre que fem una pausa a la feina o tenim un segon lliure agafem el mòbil i ens posem a mirar-lo embadalits. És molt improbable que ens hagi arribat un missatge urgent o realment important, però som incapaços de passar aquest breu lapse de temps, aquests dos o tres minuts, deixant vagar la imaginació o mirant per la finestra o tamborinant amb els dits sobre la taula, com fèiem en els temps en què nosaltres mateixos havíem de gestionar-nos l'avorriment. I ara fins i tot el minut o minut i mig d'espera en un semàfor se'ns fa etern, i en comptes d'aixecar la vista i mirar el cel, on potser hi ha una bella lluna que podria atreure la nostra atenció, o en comptes d'observar els balcons o la gent que passeja -i sempre hi ha alguna cosa interessant a veure al carrer-, tots traiem el mòbil i el mirem amb impaciència, esperant un correu electrònic o un WhatsApp o Déu sap què, quan en realitat sabem que ningú ens enviarà un missatge que ens importi de veritat.

I pitjor encara és el que passa a la nit a les cases, quan tothom se n'ha anat a dormir, tots menys els mòbils, és clar, que porten una misteriosa existència paral·lela que deu estar alterant la nostra vida i el nostre descans (i potser també els nostres somnis). I quan un intenta tancar els ulls, de sobte sent aquells xiulets urgents que anuncien l'arribada d'un WhatsApp, o els sons d'arpa que posen com a sintonia els més sofisticats, tot i que en plena nit aquests tocs adquireixen un ressò inquietant, com si algun espectre hagués deixat anar un gemec a dues passes de nosaltres. I després, per causes que ignorem, les pantalles s'il·luminen diverses vegades seguides i els parpellejos blavosos es reflecteixen al sostre i a les finestres, com si el mòbil hagués entrat en una fase de son profund -la del moviment ràpid d'ulls-, o com si estigués patint alguna mena de tortuós malson i ens estigués demanant ajuda. I quan aquests mateixos mòbils es queden sense bateria -i això potser és el pitjor de tot-, comencen a emetre una sèrie abrupta d'esbufecs breus, llargs, ?llar?guíssims que un s'atribuiria a una saludable activitat sexual, si no fos perquè de moment no se sap res sobre la hipotètica vida sexual dels telèfons mòbils. I després arriba el moment en què aquests mateixos mòbils, potser ja satisfets i en pau amb les seves vides, comencen a emetre uns sorolls ofegats rrrr, rrrr, rrrrrrr que semblen anunciar una lenta agonia. I si a això hi afegim els laments que arriben de la cuina, on una nevera existencialista es fa preguntes insidioses sobre el sentit de la vida, i els lladrucs entretallats del gos insomne del veí de dalt, o la sirena de l'ambulància que es cola pel balcó, un ja sap que l'endemà costarà molt posar-se a xiular aquella bonica cançó de La vida de Brian.

Suposo que aquesta llarga convivència amb els mòbils està canviant completament la nostra forma d'entendre la vida. I així com ja tenim les primeres generacions d'adolescents als quals ningú els ha dit mai que no, ni pares ni professors, també tindrem molt aviat la primera generació d'adolescents que s'han criat enganxats al mòbil. I tot això canviarà a la llarga la nostra forma d'entendre la política. Ara mateix hi ha persones de totes les edats -en especial joves- que s'han acostumat a fer servir Twitter per insultar des del més complet anonimat certes persones conegudes i desconegudes a les quals acusen d'haver fet alguna cosa que els semblava molest o reprovable, i per a aquests odiadors professionals el món és un catàleg infinit de fets reprovables. I cada vegada hi ha més lectors -els professors ho saben molt bé- que tenen seriosos problemes per concentrar-se en una sola frase o en un paràgraf, perquè la seva ment ja està esperant la llumeta o el so que desviï la seva atenció cap a la pantalla del mòbil. I els pares comproven cada dia que els seus fills estan patint la pressió intolerable del grup a través dels xats adolescents, i si abans la pressió del grup només es podia exercir al carrer o a l'escola, ara es cola a totes hores a les cases (el meu fill, a les 11 de la nit i en horari escolar, no es vol ficar al llit si sap que algun dels seus amics se'n va a dormir més tard). És la tirania perfecta del grup que sotmet els adolescents, i cap família està en condicions de contrarestar-la.

On portarà tot això? És difícil saber-ho, però és clar que la democràcia entesa com un complex equilibri de drets i deures serà molt difícil de mantenir si els ciutadans ens tornem cada dia més capritxosos, erràtics i superficials. O millor dit, molt més capritxosos, erràtics i superficials del que ja érem.