Cada nou lliurament de Senhal mereix la nostra atenció. Amb perseverança encomiable va sortint aquesta plaqueta senzilla i delicada que aplega materials diversos, bé sigui de creació directa, recuperació documental o restitució històrica.

Enric Prat i Pep Vila, amb la col·laboració de la Llibreria 22 i de l'Ajuntament de Girona, ens van oferint, successivament, petits tastos, glops saborosos, de textos diversos acompanyats d'una mínima il·lustració, en alguns casos feta específicament per al text que es publica i, en d'altres, amb el recurs a la reproducció de gravats d'època.

Són ja 143 números successius d'aquesta publicació que, sense gaire soroll i amb un format molt simple, desplegable, ofereix normalment entre deu i quinze pàgines.

Justament el número 143, aparegut el mes de maig passat, és un manuscrit procedent de la família Carles de Girona, uns Documents de bona ensenyança per los fills, segons els editors de finals del segle XVI o principis del XVII.

El text ens transporta a uns temps relativament recents del segle passat, quan encara l'educació en les bones maneres era un signe indispensable de bona educació. Uns temps quan a les escoles, a part de les notes de les diverses assignatures temàtiques, es puntuava sempre l'actitud de l'alumne en qüestions tan elementals com la conducta, l'aplicació i la urbanitat.

No cal dir, és clar, que a ulls de l'autor del manuscrit, bon coneixedor dels autors clàssics, la importància de les formes havia d'acompanyar-se amb una formació intensa i adequada. L'autor, amb cites de Sèneca, Plató, Aristòtil, Ciceró, Felip de Macedònia, Alexandre el Gran, Plutarc, Xenofont i d'altres autors contemporanis seus, posa l'èmfasi en el valor de la formació i tot citant Ciceró conclou que "no podien donar los hòmens major profit i utilitat a la República que ensenyar bé a los minyons i instruir la joventut de bons costums, lletres, urbanitat i criança. Perquè com ensenya ell mateix, los jóvens ben criats són ornament de la República".

Amb Plató ens recorda que la capacitat d'absorció a l'edat més primerenca és enorme, i que el que s'aprèn en els primers anys esdevé un fonament sòlid i bàsic, i com els coneixements adquirits en aquesta edat arrelen profundament en la memòria.

I amb Plutarc ens situa davant d'una metàfora comparativa entre la natura i les persones. La terra més fèrtil, sense un conreu adequat, "produeix majors maleses, herbes i espines", com passa amb els joves que si no s'adoctrinen des de la infantesa acaben adquirint "majors vicis i faltes", sense deixar d'advertir que "és tanta la ceguedat dels pares que per massa complaure a sos fills los perden, com diu Plutarco...".

De visita a les cases no s'hi pot anar massa d'hora, ni menys arribar tard i fer-se esperar. Abans de seure a taula cal assegurar-se que es duen les ungles netes i ben tallades; en el moment de seure s'ha de fer sense precipitació, amb l'avantbraç de les dues mans estès sobre la taula, sense els colzes i sense moure les cames que poden acabar molestant el veí. Esperar que comencin els altres a menjar i beure, no triar de la safata, no fer soroll menjant. Parlar a una distància prudent amb els altres i no mirar mai fixament a ningú, girar-se d'esquenes si s'ha de tossir i, en cas de sonar-se, no mirar el mocador perquè no és agradable i no són "perles e diamants que isquen del cervell". "Antes de beure, fregar-se el morro, i després d'haver begut; no ab la mà sinó ab lo tovalló". I, finalment, qüestions d'educació elemental: adreçar-se a les persones pel seu nom, no parlar de desgràcies ni de coses tristes, recitar amb brevetat, mantenir una prudència elemental i moderació en el menjar i beure com a garantia d'un bon descans.

I per acabar, i amb un bon reguitzell de cites dels clàssics, deixa clar que saber callar és potser més important que parlar massa, com Plutarc que ensenyava els seus deixebles: "Templança en l'ànimo, en la llengua, silenci; en la cara vergonya".

Una edició austera, senzilla, amb algunes de les virtuts que els clàssics que se citen recomanaven, i un petit repertori de normes que s'anirien repetint un segle darrere un altre, i que en altres èpoques van ser considerats només valors de l'aristocràcia o de la burgesia i que, naturalment, d'una manera normal han adquirit carta de naturalesa a la societat contemporània sense necessitat de fer-ne fer un aprenentatge específic, sinó un codi de conducta més general basat en valors de signe universal.