El to

09.10.2015 | 00:00
El to

"Pla rebutjava els excessos de la sentimentalitat,
els cants corals i el dimoni de les masses"

El que importa és el to", subratlla en una de les seves Notes dispersesJosep Pla. En literatura, el ritme enquadra, uniformitza, dota de regularitat, però no ofereix pròpiament una mirada sobre el món. El to, en canvi, revela allò característic de l'individu, l'ànima de la persona si es vol: la seva veu més fonda. Pascal Quignard ens recorda a El odio a la música que, als camps de concentració, no faltaven les petites orquestres que compassaven la desfilada dels presoners quan es dirigien a l'escorxador. L'escriptor francès percebia en aquesta música una peculiar maledicció mítica: el triomf de l'ebrietat sobre l'ordre, de la pulsió de mort sobre la vida. "A Grècia -anota Quignard-, la musa de la música tenia per nom Erato. Profetessa de Pan, déu del pànic, vagava en trànsit per efecte de la beguda i del consum de carn humana". En les celebracions pàniques del món hel·lènic, entre cants i música de flautes en honor al déu Pan, se sacrificava "a un jove, que era esquarterat viu i menjat cru a l'acte". Com en el mite d'Orfeu, per exemple, l'arquetip torna una i altra vegada. Excessos arcaics, sens dubte. En tot cas, hi ha algun tipus de correspondència neurològica si pensem en l'estructura ritual de la ment. El ritme apel·la al poble amb molta més intensitat que el to. Les cançons acompanyen les tropes d'assalt, als batallons de soldats, a les masses revoltades. Xostakóvitx va compondre una simfonia sobre el setge de Stalingrad en la qual s'escolta, de forma obsessiva en el primer moviment, l'avenç imparable de l'exèrcit soviètic cap a la victòria final. Aquest ritme aclaparador no és l'alegria de Miquel Iceta al posar-se a ballar en un míting de la campanya catalana. L'alegria constitueix un signe de llibertat que ens parla de la pluralitat compartida i del goig de la vida. Xostakóvitx va acabar renegant, en la seva següent simfonia, d'aquell cant èpic dedicat a Stalingrad. El dictador no li ho perdonaria mai. La tristesa del músic, ho explica el pianista Sviatoslav Richter, va arribar a ser insondable. Xostakóvitx va refugiar-se en el format íntim: en els quartets de corda, en els preludis i fugues per a piano. Allà i no en les grandiloqüents peces propagandístiques és on podem descobrir l'autèntic alè de la seva obra.
El que importa del to és que ens despulla i ens diu qui som. Suposo que per això mateix Pla rebutjava els excessos de la sentimentalitat, els cants corals i el dimoni de les masses. Havia llegit massa Montaigne i els moralistes francesos com per no projectar una llum íntima sobre la seva escriptura, incompatible amb els capricis de la moda. Admirava, però, la tenacitat, l'esforç, el treball constant i tossut, la poesia de la quotidianitat, el caràcter individual i la manca de dogmatismes. Desconec què hauria pensat l'escriptor català de la situació actual, però suposo que hauria discernit entre el to i el ritme, entre el credo personal i la fanfàrria col·lectiva. Era un home intel·ligent. Sabia que la propaganda menteix i que la llum de la veritat no cau sempre en el lloc que a nosaltres ens agradaria. Aquesta és una forma d'humilitat. I la humilitat mai és ostentosa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema