Trist espectacle de supèrbia el del senyor Aznar. A dos mesos d'unes eleccions gene?rals que poden canviar tantes coses es queixa en públic que l'home que va escollir per succeir-lo al capdavant del PP no només no ha sabut consolidar aquesta formació com l'únic referent de la dreta espanyola, sinó que ha posat en risc la mateixa unitat de l'Estat en no afrontar el desafiament català. L'acusació és greu, sobretot si considerem que l'al·ludit, Mariano Rajoy, va ser investit fa quatre anys com a presi?dent del Govern per àmplia majoria absoluta i patronejava la major part de les comunitats autò?nomes i dels ajuntaments més importants.

Una situació de predomini, pel que sembla, efímera perquè des de llavors, i en gran part per la política restrictiva que va haver d'aplicar per capejar la crisi, va anar perdent successivament les cinc cites electorals precedents i s'enfrontarà molt aviat a unes generals amb no molt bons pronòstics. Però a?ques?ta circumstància no li sembla al senyor Aznar excusa suficient perquè la seva obsessió principal és que el PP no es deixi menjar el terreny per una altra formació de centredreta, Ciutadans, que podria disputar bona part dels vots que ara controla en règim d'exclusivitat des la desaparició de la UCD. I no seria bo, pensarà l'expresident, que Ciutadans es quedi amb els vots més centrats i relegui a l'actual partit del Govern a administrar els situats més a la dreta, és a dir, aquells que manejava Fraga Iribarne. Amb la qual cosa tornaríem a una situació semblant a la dels primers anys de la Transició, amb la dreta dividida en dos.

Tot això, per descomptat, es podria arreglar d'alguna manera amb un govern de coalició entre les dues formacions, però quan s'ha manejat el poder amb les mans lliures compartir-lo, encara que sigui amb afins, és una llauna i un destorb. No obstant això, l'actitud bel·licosa d'Aznar cap a Rajoy no ve d'ara. Des que el polític de Pontevedra va patir la seva segona derrota electoral davant Zapatero, Aznar ha conspirat contra ell i va voler retirar-li la cadira diverses vegades movent els seus peons dins del partit i en els mitjans afins. Unes vegades amb discreció i d'altres, com ara, a ulls vista.

Sigui quin sigui el motiu d'aquesta malvolença, el canvi d'actitud és espec?ta?cular. Tots recordarem que Rajoy, juntament amb Mayor Oreja i Rodrigo Rato, va formar part de la terna que el mateix Aznar va confeccionar per elegir el seu successor.

El costum de fer ternes i dividir per terços era característic del rè?gim franquista. I va durar fins a l'elecció de Suárez com a cap de Govern. Però l'última paraula la tenia qui manava i ostentava la suprema facultat d'assenyalar amb el dit. Aznar, que era un falangista renovat, va continuar amb el ritual i va escriure al seu quadern blau (de quin altre color havia de ser?) els noms dels seus possibles successors. Finalment, va decidir escollir Mariano Rajoy després d'haver-li-ho ofert per dues vegades a Rato, que va renunciar al·legant proble?mes personals. Almenys això diu Aznar en les seves memòries. Vist el que s'ha vist, amb Rajoy repudiat i Rato entrant i sortint dels jutjats acusat de corrupció, cal concloure que l'expre?sident no tenia bon ull per esco?llir.