S'ha dit que el problema dels refugiats que intenten arribar al nostre continent és el repte més greu al qual s'ha enfrontat la Unió Europea i és cert, però ho és molt més perquè al darrere de cada persona que es veu obligada a abandonar la seva casa i seu país hi ha un drama humà, 480.000 tragèdies personals des de principis d'any, simbolitzades en el cadàver d'un nen de quatre anys en una platja que ha sacsejat les nostres consciències i ha obligat els governs a reaccionar.

La meva primera reflexió és que aquest no és un problema conjuntural que desa?pa?reixerà quan es trobi aixopluc als 900.000 refugiats que podrien acabar arribant a Europa al final del 2015. Aquest és un proble?ma que ve d'enrere, ja que ja s'ofegava gent en intentar creuar l'Estret de Gibraltar quan jo era ambaixador al Marroc l'any 2000, però el fenomen s'ha disparat amb la guerra de Síria, que ja ha produït quatre milions de refugiats, sis milions de desplaçats interns, sense comptar 250.000 morts. L'ONU creu que d'aquí a final d'any hi haurà un altre milió de refugiats sirians i això ens exi?geix gestionar una situació que ens acompanya?rà durant els propers anys, ens agradi o no.

La segona reflexió és que el problema ens agafa en molt mal moment, amb una crisi econòmica molt dura, 17 milions de deso?cupats a Europa i amb una situació molt tensa en la nostra frontera oriental per culpa de la política russa a Ucraïna. Però és el que hi ha. Un no escull els seus problemes i no hi ha una mala situació que no sigui capaç d'empitjorar. Caldrà integrar els refugiats, augmentant les despeses en sanitat, habitatge i educació en societats durament castigades. Això explica les reaccions insolidà?ries, el tancament de fronteres i l'auge dels partits xenòfobs i és un assumpte que pot incidir fortament en el referèndum britànic sobre permanència a la UE.

En tercer lloc, Europa pot amb aquesta crisi. El problema és si vol. 500.000 refugiats són el 0,1% de la població europea, de 500 milions. El petit Líban, amb 4,5 milions d'habitants, n'acull 1,5 milions, un refugiat per cada tres habitants, i Jordània n'ha rebut 630.000, que equivalen al 10% de la seva població. Si Alemanya n'acollís aquest any 800.000, això representaria un refugiat per cada 100.000 alemanys. Cal no oblidar que Europa ha estat sempre oberta al món i que el món ha acollit els nostres refugiats quan fugien de les nostres guerres. Hem de ser agraïts. Són els nostres valors els que estan en joc.

En quart lloc, com bé ha dit Claude Juncker, Europa és unió i la Unió necessita de més Europa. Cal solidaritat entre nosal?tres i no desmarcar-se com fan Hongria, Txèquia, Eslovàquia i Romania. Ja hem acordat repartir-nos 120.000 refugiats però no serà su?ficient. Necessitem polítiques comunes en emigració, en fronteres i en asil. Es poden fixar controls en punts d'arribada, establir quotes, modificar l'Acord de Berna (clarament superat per les circumstàncies), donar més mitjans a Frontex, etc., però res d'això funcionarà si no compartim esperit, voluntat i regles i el mínim que cal exigir a aquests polítics tan poc visionaris que ens guien és que siguin capaços d'acordar-les. Mentrestant, els ciutadans del carrer podem ajudar amb la nostra contribució personal a l'Agèn?cia de l'ONU per als Refugiats (ACNUR).

En cinquè lloc, tampoc es tracta de fer barra lliure. Cal diferenciar entre refugiats, amb els quals tenim obligacions legals i morals, i emigrants econòmics, amb els quals no les tenim, per deixar passar els primers i seleccionar els treballadors que necessitem entre els segons. És imperatiu establir un sistema de filtres i l'ideal seria posar-los en els països d'origen per després permetre un trànsit ordenat i segur cap a Europa dels que els passin. Potser es podrien establir zones segures a Síria on reunir els que fugen de la guerra i registrar els candidats a la condició de refugiats. D'aquesta manera, el trànsit seria ordenat i s'evitarien tant les morts en les travessies marítimes com les penalitats de creuar a peu mig Europa.

La meva sisena reflexió és que cal enfron?tar l'origen del problema, que no són els refugiats sinó les condicions que els obliguen a ser-ho i, en particular, guerres que no són llunyanes encara que ho semblin perquè les seves conseqüències arriben a la nostra mateixa porta. Ningú tria ser refugiat i per això el primer que hauria de fer Europa és liderar la recerca d'una pau negociada per a Síria en una iniciativa diplomàtica juntament amb els EUA, Rússia i potències regionals com Turquia, Aràbia Saudita i l'Iran.

Setè: l'altra causa de l'emigració és la injusta distribució de la riquesa al món (gent que mor de ga?na en llocs on l'educació o l'assistència sanitària són una cosa desconeguda). Hi ha seixanta milions de refugiats en països de renda mitjana o baixa com Etiòpia, Pakistan, Líban, Jordània, Turquia i l'Iran, que acullen el 45% del total de refugiats. Europa (acabem de donar-los mil milions d'euros), els Estats Units i les riques monarquies del Golf (que no acullen refugiats) poden i han de fer molt més per alleujar la seva càrrega, invertir en aquests països i promoure una distribució més justa de la riquesa al món.

En darrer lloc, la immigració té també aspectes positius: no oblidem que la taxa de fertilitat a Europa està molt per sota del 2,1% que és la taxa de reposició, que Europa perd població (els països bàltics n'han perdut el 15% en els últims 25 anys), que cada vegada és més gran el percentatge de majors de 65 anys entre nosaltres i que els emigrants creen riquesa (el PIB del Líban ha crescut un 2,5% l'últim any) i acabaran pagant les nostres pensions. Per totes aquestes raons hem de ser fidels als nostres valors i obrir les nostres portes als que ens demanen ajuda. S'equivoquen els que pensen que els murs o filats serviran enfront de de la fam i la desesperació.