Europa és una memòria feta de cicatrius", sosté el medievalista francès Rémi Brague. Em sembla una definició encertada. Europa és memòria perquè no menysprea el valor de la tradició que ens constitueix: l'ètica judeocristiana i la bellesa dels conceptes grecs, el dret romà i els llums de la Il·lustració. Quan no és estúpida o merament folklòrica, la tradició desplega en el substrat cultural d'un país el sentit del clàssic, aquesta voluntat d'ordre enfront de la violència dels instints o la dictadura de la natura. Però, al costat de la memòria, a Europa la conformen també les cicatrius, ja siguin internes o externes: les guerres, els conflictes, la pobresa i la misèria. Les cicatrius ens ensenyen a descreure de la utopia i de la impossible perfecció social. Assumir aquestes ferides ens fa humans.
A Europe, la voie romane, Brague ha reflexionat exhaustivament sobre el valor de la transmissió de la memòria com un valor característic d'Occident. Quan el poeta Miquel Costa i Llobera va escriure que les nostres arrels són romanes, es referia a alguna cosa semblant. Les nostres arrels no són locals, sinó universals; és a dir, s'estenen molt més enllà del nostre temps i del nostre espai, més enllà fins i tot de les circumstàncies. La genètica ens parla d'ancestres comuns: és la història d'una mútua fertilització, igual que en les religions. El comerç va eixamplar la geografia del món conegut, a més de crear lleis i institucions que van regular el trànsit de mercaderies. La tradició actua no només com un element de cohesió social, sinó també com un vincle de confiança que depura els errors comesos en el passat. És ella la que ens adverteix dels perills de cedir a l'orgull de la raó dogmàtica o de la necessitat d'aspirar contínuament el més excels. L'autèntica tradició depura, no és una idea fixa. Tota cultura ha de fluir sense parar.
La lectura de Brague m'ha fet pensar, però, en els desafiaments actuals de l'educació. Vivim en un món nou amb prioritats noves. D'una banda es valora la creativitat del geni, de l'innovador radical. De l'altra, es procedeix a un anivellament per baix, que té molt d'enginyeria social. La correcció política, les modes intel·lectuals i la celeritat han destruït alguns dels cànons de bellesa. La memòria com a eina pedagògica pateix un profund descrèdit. Les cicatrius s'amaguen en els contes i relats infantils, per exemple, o s'utilitzen com a instrument polític per agullonar una sentimentalitat ressentida. Europa s'ha convertit en una amnèsia mal cicatritzada. El canvi educatiu apunta en aquesta direcció. Molts joves desconeixen les beceroles de la literatura universal o l'ordre successiu de la Història, que aniria de Mesopotàmia i Egipte a l'actual centralitat dels Estats Units. Al Japó es vol suprimir l'ensenyament de les Humanitats a la universitat.
Tot això planteja interrogants educatius. Per què prescindir de la tradició a les escoles? No resulta absurd abandonar d'una manera tan ingènua aquesta memòria clàssica de la universalitat que ens ha constituït? En anivellar per baix, no renunciem a ser millors? I sense el coneixement del passat, com es pot ser creatiu? Amb relació amb què o amb qui? Què romandrà llavors d'Europa sinó una mena de decorat anacrònic?
Una pedagogia que s'assenta sobre el buit no deixa de ser un experiment particular i estrany. En no creure en la memòria, deixem de fer-ho en nosaltres mateixos. I el futur, incert de per si, es torna encara més opac.
