Una presidència plural

11.10.2015 | 00:00
Una presidència plural

La CUP, guanyadora de les eleccions -amb el mateix creixement que els nihilistes de Ciutadans- ha tingut la valentia de recordar la seva promesa electoral de no votar Artur Mas president de la Generalitat i de proposar una presidència rotatòria que ha estat condemnada arreu per no voler el líder amagat de Junts pel Sí -no és el seu partit o partits- com si fossin ben folls.
Ben folls no. Suïssa, on jo visc de forma rotatòria -un mes sí i l'altre no-?, té una presidència rotatòria. Cada any nou president votat pel Parlament entre els set ministres del govern. Aquest any la presidenta és Simonetta Somarruga, de nom romanç, cosí germà del català. Suïssa funciona com un rellotge amb set ministres. Per què el doble a Catalunya i un sol president quan no queda partit dominant? Més a prop de la voluntat popular seria Oriol Junqueras d'Esquerra 2016, David Fernàndez de la CUP 2017, Carme Forcadell d'ANC 2018 i, Artur Mas, retornat de Madrid, 2019. Cada president representaria el que és sense la paròdia d'Artur Mas fent-se el descamisat, cosa que tampoc vol de cap manera el poble. Deixem Pedralbes a Pedralbes i la Barceloneta a la Barceloneta.
Si Artur Mas fos de cultura anglesa -i no jacobina- faria com Alex Salmond i dimitiria per assumir la responsabilitat de no aconseguir la majoria plebiscitària que exigia. Podria, com l'escocès, escombrar encapçalant les generals del 20 de desembre. El negacionista Rajoy li ha posat la victòria a la mà, de nou, amb la seva persecució judicial de la democràcia catalana. La seva justícia polititzada l'ha imputat el 15 d'octubre, 75è aniversari de l'afusellament pel dèspota Franco del president Lluís Companys. No és casualitat. Els jutges van cada dia a treballar a l'avinguda Lluís Companys i -mai dos sense tres- la consellera d'educació Irene Rigau va imputada pel crim de posar urnes el 13 d'octubre, 109è aniversari de l'afusellament militar del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.
Junts pel Sí no ha tret la majoria de vots ni de diputats, però ha guanyat de carrer. No s'hi val dividir Catalunya en dos blocs quan tenim set partits al Parlament amb una gran coalició i cinc arengades. Mai ha existit el bipartidisme centralista perquè Convergència i PSC sempre han hagut de governar en coalició. No es pot dividir els catalans en bons i dolents quan no existeix el PP i el PSOE de tanto monta monta tanto. Tenim avui tres blocs clars, que són independentistes amb el 50% i dos milions de vots, unionistes amb 25% i un milió de vots i -no els oblidem!- autonomistes amb també un 25% i un milió dels quatre milions de vots.
Els tres blocs existeixen des del 1992, quan Josep-Lluís Carod-Rovira pacta acabar amb el terrorisme de Terra Lliure per les Olimpíades de Barcelona. "Ningú té al programa la independència", protestaven amb raó. Esquerra obtingué 100.000 vots addicionals, el 0,4%. El 2012, després del cop d'Estat del Tribunal Constitucional estripant l'Estatut, l'independentisme treia 669.119 vots, superat per l'unionisme amb 760.674. L'elefant autonomista, que rebia sempre dos milions de vots, avui n'ha perdut la meitat, dos terços cap a l'independentisme i un terç unionista, el mateix 65/35. Catalunya plural vol una presidència plural que reflecteixi el vot popular -no oblidem- independentista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema