En començar el segle XX el temple de Sant Feliu ja feia prop de cinquanta anys que havia deixat de ser col·legiata; però encara era anomenada Parròquia major. Era el centre de culte d'una barriada molt poblada i molt activa. Formada principalment per una majoria d'artesans, petits comerciants, i també algunes famílies distingides. El carrer de la Barca que s'anà degradant fins que s'hi produí la gairebé total regeneració de les cases que s'hi integren, havia estat en les darreries del segle XIX habitacle de ciutadans de certa categoria social. Amb el pas dels anys aquella barriada s'ha anat esponjant molt, suavitzant considerablement l'aspecte atapeït i dens que la caracteritzava. Els anys vint s'enderrocaren unes cases existents a l'esquerra de la pujada de Sant Feliu. També desaparegué la primera casa del carrer de Calderers, la qual cosa donà més amplitud a l'entrada d'aquell estret vial. Anys més tard caigueren els murs de l'antic baluard de Sant Narcís i s'aconseguí més amplitud i més lluminositat a la plaça de Sant Feliu. I ja més modernament se suprimiren les cases que estaven enganxades a la façana principal del tempre parroquial, important operació que permeté la visió de la totalitat de la façana i la verticalitat del campanar. I una obra urbanística de gran abast fou la total renovació del nucli urbà del Pou Rodó, que va fer possible disposar de més amples vials i una plaça, en el que era un apilonament de pobres i tristes construccions.
Quan jo el vaig conèixer aquell temple tenia un aspecte molt trist i reclòs. En entrar per la porta de migdia, que és la més freqüentada pels gironins, excepte els de la barriada de la Barca i Sant Pere, ens trobàvem amb la paret del cor, en la qual hi havia pintada la imatge jacent de Crist, en la porta de la fornícula on es guardava la corresponent imatge. Porta que s'obria el Divendres Sant. Totes les parets i la nau estaven pintades d'un color grisós, pintures que cobrien els paraments de pedra, i donaven al conjunt un aspecte summament trist. Sens dubte aquella nefasta pintura s'executà en temps en què les disponibilitats econòmiques de la parròquia permeteren fer el que considerarien una gran millora artística. Donant la volta al cor i accedint a la capella de Sant Narcís, ens trobàvem en un àmbit totalment diferent. Aquella capella és com un altre temple al qual s'accedeix des de l'anterior. Més clara, més lluminosa, amb la vitalitat del marbre que recobreix les parets i el mateix retaule en el qual s'integren el sepulcre i la imatge del sant patró de Girona. Vistoses i artístiques pintures ornen la volta de la capella i la del cambril.
Com a parròquia tenia una gran vitalitat. Al seu servei s'hi trobava un elevat nombre de clergues. Rector, dos vicaris, mestre de capella, sagristà ordenat de majors, i alguns beneficiats i adscrits, en total uns tretze o catorze preveres. Encara recordo quan s'hi celebraven misses cada mitja hora, i es resaven comunitàriament les hores canòniques.
El dia 20 de juliol del 1936, el temple de Sant Feliu va ser bàrbarament saquejat, com ho foren la majoria dels temples de la ciutat i del Bisbat. Tot i la seva condició de monument artístic no va ser respectat com ho fou la Catedral. Es destruí l'orgue i el cadiram del cor, es desmuntà el retaule major, del qual es perderen alguns elements. Es destruïren altars i imatges, inclosa la de Sant Narcís. Es perdé el reliquiari de sant Feliu ...De moment es respectà el sepulcre de Sant Narcís, el qual, un mes més tard va ser obert davant de notari, que n'aixecà acta, i un grup d'experts. Tot i que aquesta operació es realitzà escrupolosament i amb dignitat, i les relíquies del sant es dipositaren en unes dependències del temple, amb garanties de seguretat, al cap de pocs dies varen ser retirades d'allí i s'exposaren en l'edifici de la Biblioteca Municipal, de la Rambla, ara Sala d'Exposicions. Un policia municipal vigilava en les hores en què l'exposició estava oberta al públic. Però una nit les relíquies desaparegueren, sense que es pogués saber qui les havia sostret i on havien anat a parar. Es deia si havien estat tirades al riu, que s'havien cremat, o que havien estat enterrades prop de la plaça de toros. Anys més tard es feren uns treballs de recerca en aquell paratge del Torin, i es trobaren unes restes òssies, que fets els corresponents estudis, s'arribà a la conclusió que no eren ossos humans.
Durant aquells dos anys i escaig l'edifici fou dedicat a aparcament de carruatges. I quan els bombardejos aeris obligaren la població a refugiar-se on podien per evitar ser víctimes d'aquells atacs, els veïns d'aquella barriada, en les ocasions de perill, es refugiaven en el temple.
Acabada la guerra es tractava de recuperar el culte i en el que fos possible la materialitat del temple. Una família que habitava a l'Argenteria, oferí la nova imatge de sant Narcís, una rèplica de la que havia estat destruïda. Les desaparegudes restes del cos del sant foren substituïdes per una imatge jacent. Es reconstruí, en part, el retaule major.
Utilitzant els elements que es pogueren recuperar; però quedà molt més reduït que l'original, fet que permet una millor visió de l'absis i dels corresponents finestrals, amb els vitralls que també s'hagueren de construir de nou. No es pogueren incloure en el renovat retaule les pintures amb escenes de la vida i martiri de sant Feliu. Peces que de moment es guardaren en unes dependències del temple, fins que s'incorporaren al Museu d'Art, on ara es poden contemplar. Se suprimiren les parets del cor, un cor del qual ja havien desaparegut l'orgue i el mobiliari. La Comissió de Monuments va estar d'acord amb aquesta decisió, però posant la condició de conservar la porta d'accés pel rerecor, porta que pel seu valor artístic meresqué ser col·locada en la paret lateral del presbiteri, on encara es conserva.
Pels anys quaranta s'emprengué la important obra de fer desaparèixer la pintura que emmascarava la pedra natural. Però les disponibilitats econòmiques no eren suficients per acabar aquesta important tasca, que es limità a uns reduïts panys de paret. Però la idea ja estava llençada i un altre dia arribaria l'ocasió de totalitzar-la.
Es traslladà des del temple de Sant Pere l'altar de pedra dedicat la Verge del Remei, col·locant-lo en l'absidiola propera al presbiteri. L'any 1946 unes noves campanes substituïren les que havien estat destruïdes deu anys abans.
Aquells anys de postguerra eren temps de pobresa i era qüestió d'esmerçar recursos en múltiples necessitats de tot ordre. I la recuperació del temple s'havia d'anar fent lentament i donant prioritat al que era més imprescindible per mantenir el culte amb la màxima dignitat possible. Com també era necessari atendre casos de carència que es presentaven en una feligresia amb àmplies zones de pobresa.
Passats molts anys i superada aquella primitiva situació i abans que ens afectés l'actual crisi, s'han pogut fer importants obres, amb l'ajuda de les institucions. Tot l'edifici ha estat tractat amb cura i professionalitat. Des de l'atenció a la seguretat de les estructures, fins al descobriment de les pintures de la nau i les corresponents claus de volta. Com la dignificació de l'accés al temple des del migdia.
Sant Feliu, que va ser el bressol del cristianisme gironí, catedral, col·legiata, parròquia major, i darrerament Basílica, és ara una parròquia més aviat pobra, amb un clergat mínim, constituït per un rector i un vicari que s'esforcen i es multipliquen per mantenir la vida parroquial. I és, com des de fa segles, el santuari on es venera el patró de Girona, sant Narcís.
