En el seu recent assaig Black Earth, l'historiador Timothy Snyder planteja una hipòtesi inquietant: ¿respon l'Holocaust a una mena d'arquetip universal que pot repetir-se sempre que concorrin determinades circumstàncies, o més aviat es tracta d'un fet únic en la història, conseqüència de la singularitat del nazisme? La polèmica tesi del professor de Yale s'inclina per la primera opció. Per Snyder, l'explicació dels genocidis es resumeix en una sèrie de causes. En primer lloc, les matances succeeixen allà on l'Estat ha estat destruït i, per tant, les garanties jurídiques dels ciutadans han quedat en suspens. Sense Estat i sense lleis, les minories queden indefenses, cosa que hauríem de recordar sempre que reflexionem sobre la democràcia. En segon lloc, la propaganda ha de poder explotar odis arrelats en contra d'algun grup social, la qual cosa facilita la identificació d'un boc expiatori sobre el qual descarregar les culpes. En tercer lloc, treu el cap la mentalitat colonial unida a una crisi de gran abast econòmica, per e?xem?ple; però també ecològica o de control de les matèries primeres. La necessitat d'alimentar al poble alemany, ocupant les planes d'Ucraïna, va poder ser un d'aquests propulsors per Hitler. I la guerra, amb la seva lògica extrema, va imposar l'escenari final de l'horror.

La tesi central del llibre ha merescut notables crítiques, encara que la seva armadura documental és brillant i la intel·ligència de l'autor, excepcional. La secció més polèmica apunta, però, cap al futur: ¿pot tornar a passar l'Holocaust? O, més aviat, ¿on i quan? Snyder assenyala un lloc: el continent africà; i un motiu: una eventual crisi ecolò?gica de gran magnitud com a conseqüèn?cia del canvi climàtic. L'alteració d'uns pocs graus en la temperatura global causaria greus desglaços i sequeres, la pujada del nivell del mar i fams col·lectives. El control de l'aigua potable s'ha convertit, com a bé escàs, en una de les obsessions de les grans potències, sobretot tenint en compte que gairebé una cinquena part de la humanitat "no té els dos litres d'aigua diaris necessaris per beure". La pregunta que es planteja Snyder a Black Earth és què passaria si, d'aquí a uns anys, algun imperi de nou encuny -Xina, Rússia- s'enfrontés a una crisi que li impedís alimentar satisfactòriament al seu poble. "Els dirigents de Pequín -explica- podrien treure la mateixa conclusió que els dirigents de Berlín als anys 30 del segle XX: que la globalització al servei d'un sector d'exportacions en expansió s'ha de complementar amb un control durador de l'espai vital que garanteixi el subministrament d'aliments". I per reblar l'argument, l'autor recalca que "les autoritats xineses van demostrar durant la guerra civil relacionada amb el clima que va començar al Sudan el 2003 que donarien suport als assassins responsables de massacres si això resultava beneficiós per a les seves inversions". Àfrica, recordem-ho, concentra el 50% de les terres sense conrear. A més, la presència efectiva de l'Estat de dret és encara limitada. I la corrupció política segueix campant al seu gust. Això sense oblidar l'humus de l'odi, tant ètnic com religiós.

Quant hi ha de apocalíptic en el discurs de Snyder? Sens dubte, molt. Però faríem malament menyspreant la importància de les seves advertències. La història ens ensenya que, davant d'una emergència global, l'important no és deixar-se portar pel catastrofisme sinó intentar preservar els espais de sensatesa i d'esperança. La lectura en positiu de Black Earth reclama la prevenció davant les possibles conseqüències polítiques d'un xoc el mediambiental que sembla irreversible. Conèixer el passat ens ensenya a preparar el futur.