L'alta cuina d'avui, per presentar les seves creacions, ha enaltit alguns articles amb una aurèola tan gran de sofisticació que ens ha fet creure que no pot ser d'altra manera. Amb la moda actual, la porcellana i el metall més minimalistes marginen la terrissa de l'aparador de la modernitat, quan en realitat, tots sabem que la terracota és un article d'ús present a totes les èpoques i que captiva per l'alegria dels colors vius o per una noblesa ancestral que es fa difícil d'expressar amb paraules. Depèn amb quin recipient preparem una platada de peix o de pollastre al forn, o coem unes verdures en tegina o un arròs caldós a la cassola, farà més l'efecte d'un preparat de laboratori que no pas d'un paisatge sensual. Cadascú tria... Però, tot i així, qui imposa el discurs del que és modern o no ho és?

Les cassoles de metall també s'han erigit com si fossin la solució definitiva al foc de vitroceràmica, quan -fa molts anys- la terrissa ja ha adaptat el disseny i la resistència de les seves peces per poder-les assentar al fogó elèctric. Els terrissers han aplanat el cul de les cassoles i han trobat la mescla d'argila que és prou refractària per entomar l'intens xoc tèrmic de les plaques, sempre i quan tractem el recipient amb un foc progressiu.

La promoció insistent dels fabricants de metall, la vitroceràmica i la inducció acaparen tota la quota de pantalla i aquesta avidesa de mercat ha arraconat la terrissa i, en alguns casos -per convèncer a qualsevol preu- divulgant falses informacions sobre la resistència i la salubritat de les cassoles de terra.

Deixem-ho ben clar: cuinar amb terrissa és una de les maneres més pràctiques, saboroses i saludables de fer-ho avui. La preocupació que alguns consumidors porucs tenien amb el plom ha passat a la història amb el compliment de la directiva europea 84/500/CEE de 1984, que prohibia expressament l'aplicació del plom i el cadmi en la ceràmica d'ús culinari. Però, fins i tot, abans de l'aplicació de la llei, cal precisar que el plom només havia estat perjudicial als terrissers que en manipulaven la pols sense cap protecció; no pas als consumidors, que tenien a casa un producte ben madurat al foc de 1000ºC, sense cap perill significatiu de migració de la matèria als aliments servits. Avui dia, els controls de qualitat s'han tornat infinitesimalment precisos. Si trobéssim plom en una cassola seria mil vegades inferior (sí, mil vegades!) al que trobarem en una tapa de musclos, inferior també al que probablement ara estem respirant. Per això es recomana l'ús de la terrissa a la gent que té intolerància als metalls. Amb tot, ja podeu suposar que hi ha aliments que mengem en què el contingut de metalls pesants serà molt superior al recipient amb que han estat servits (recipient que, per altra banda, no l'ingerim coll avall... ;)

El ram del metall, en canvi, ostenta alguns casos preocupants, com les paelles fetes amb tefló. Cal advertir que és tracta d'un material que conté un adherent anomenat TFT, de gran toxicitat ja que la migració del producte va directament als aliments i no necessita cap àcid per desprendre's; per això, fa uns anys va ser declarat com a producte cancerigen per l'OMS. Actualment està prohibit als EUA, malgrat que a tot Europa continua consumint-se dins la legalitat vigent. I vet aquí com això ens passa desaperbut enmig del glamur publicitari de les grans marques...

A la TV no veureu gaire espais de cuina amb cassoles de terrissa -només si cerqueu programes de fa més de 10 anys- i això ens fa pensar com ha crescut la influència d'alguns sectors productius mentre se n'han menystingut d'altres. És lògic, els envasos de metall facturen quantitats gegantines i aquesta presència decanta els petits productors que no tenen el mateix accés promocional. I, malauradament, d'allò que no se'n parla és com si no existís... Per això us encomano a redescobrir la cuina amb terrissa. Darrere del saborós resultat que n'obtindreu us avala el prestigi d'una indústria centenària de casa nostra que treballa amb un producte ecològic, reconegut arreu del món per qualitat, preu i disseny. Si trieu bé, a Breda, la Bisbal, Quart, Miravet o Verdú no us decebran. Ja veureu com us en llepareu els dits !