Les metafores de «gallo»

A l'Excm. Sr. Ministre José Manuel García-Margallo

12.10.2015 | 08:25
Les metafores de «gallo»

Benvolgut. Des del desembre del 2011 ministre d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo, va néixer a Madrid el 13-VIII-1944, d'una família de rància avior, i no li hauria desagradat la cartera de Defensa, per a la qual Joan Carles I preferí Pedro Morenés, veritat? I és que és besnét de Juan García y Margallo, general i governador de Melilla (traspassat quan la denominada "guerra Margallo" de 1893-94, contra les cabiles rifenyes) i nebot-nét de Juan García-Margallo Cuadrado, capità que morí el 1921quan el desastre de l'Annual. Vostè estudià batxillerat al col·legi de dels jesuïtes de Sant Sebastià i cursà Dret i Economia a Deusto. Als 16 anys ingressà a les Juventudes Monárquicas españolas (JME). El 1968 guanyà les oposicions a inspector tècnic fiscal de l'Estat i exercí aquest càrrec a Castelló i Donostia. Impartí classes a diferents universitats, bé que no va ser doctor en Dret (i per la universitat d'Elx!) fins al 2004. L'any 1970 es casà a València amb Inmaculada Vallterra Musoles, mare dels seus tres fills, May, José Manuel i Jaime-un d'ells endollat a Telefònica-, noces apadrinades des d'Estoril pels comtes de Barcelona. No debades vostè sempre s'havia declarat "monàrquic, catòlic i de dretes". El 1973 va obtenir el grau de Master of Law a la Harvard Law Scholl, i s'especialitzà en Dret societari i Regulació del mercat de valors. L'any següent entrà com a cap del Servei d'Estudis i Programes de la Secretaria General Tècnica del Ministeri d'Hisenda del règim franquista, sense que mai se n'hagi dolgut. (Al contrari: xerraire com és, s'ha vantat de ser l'únic polític del franquisme que segueix actiu!) Tanmateix, fou un dels fundadors de FEDISA (Fundación de Estudios Independientes) amb gent del PP i d'UCD que demanaven apertura. La gent, ho recorda?, se'n fotia d'aquella apertura a ritme de xotis. Mort el dictador, es féu demòcrata i, de la mà del democristià O. Alzaga, fou elegit a les Corts el 1977 per la UCD de Suárez. A banda d'ocupar la Direcció General del Desenvolupament Comunitari el Ministeri de Cultura fins el 1979 -el ministre Cabanillas era amic-, vostè fou l'home que a l'expressió de l'art. 2 de la Constitució on deia "unidad de la nación espanyola" i afegí "indisoluble", vés per on! Novament elegit diputat, el 1981 era Secretari General del grup parlamentari centrista i secretari de formació de la UCD. Però li caldrà un altre canvi de jaqueta per surar: aliar-se amb els democratacristians i fer-se del Partit Demòcrata Popular (PDP), col·ligat amb els populars quan UCD explota rere les eleccions de 1982, on encara surt diputat per València. Novament elegit, ara per la Coalició Popular el 1986, serà secretari de relacions internacionals de la Democràcia Cristiana. Aquells primers 80 va començar a escriure llibres sobre finances i impostos i a rebre les creus del Mèrit Civil i del Mèrit Constitucional. De fet pugnava per integrar els democratacristians dins el PP refundat per poder donar suport a l'amic Oreja a president del govern. No se'n sortí. El 1989 i 1993, de nou diputat per València, ara pel PP, esdevé portaveu d'Economia i Hisenda. Però..., ai las! Es divorcia i, per allunyar-lo de l'afer, se'l premia com a diputat al Parlament Europeu des de 1994, on desenvolupà diversos càrrecs (vicepresident de la Subcomissió d'afers econòmics i monetaris, vicepresident de la Delegació per a l'Amèrica Central i MèxicÉ) cosa que continuà en les legislatures següents fins a la del 2004-2009.

Malgrat aquest currículum, al qual cal afegir la seva afició a navegar, no és gaire creïble, senyor ministre, que tingui de vostè mateix una imatge carca i antiquada, i, a més de l'Oficina d'Informació Diplomàtica, hagi creat un nou gabinet de comunicació i diplomàcia pública, perquè tingués cura del ministeri i de la seva imatge i hi posés al davant María Claver, col·laboradora de Jiménez Losantos i César Vidal, cosa que no va caure gens bé entre els seus. És clar que Claver és amiga de la seva segona muller, Isabel Barreiro Fernández, Maribel per als amics, senyora amb una trajectòria d'upa, de la qual només recordarem que treballà amb Rodrigo Rato (!) i que passà del gabinet del conseller de Sanitat Juan José Gümes, a la porta giratòria de la farmacèutica britànica GlaxoSmithKline (GSK) sense que l'aturés cap mena d'ètica ni cap llei d'incompatibilitats.

El 23-IX-15, a quatre dies de les eleccions catalanes, va acceptar de debatre a 8TV amb el Sr. Junqueras, rebent clatellots per totes bandes des de la premsa de Madrid. Per als seus companys de viatge a Valladolid per al premi extraordinari de batxillerat ("Tanito" i "Ortzi" recorda?) vostè era el "Gallo". Diuen que llavors ja feia metàfores. Li'n voldria comentar un parell del dia 23. Admeto que sortia amb desavantatge: a la vigília el president Rajoy l'havia espifiada a Onda Cero amb Carlos Alsina. No coneixia l'art. 11.2 de la Constitució. Quan Junqueras li demanava a vostè on estava escrit, en quin article o tractat, que una Catalunya independent seria expulsada de la UE, vostè feia ambages i no sabia què respondre brandant llastimosament un document de la Comissió Europea signat per Juncker que era fals. "Quina independència és aquesta? Vostè vol anar-se'n i conservar la nacionalitat!", deixà anar. Doncs, sí, senyor Garcia-Margallo: Volem doble nacionalitat i seguir a la UE i seguir sent amics d'Espanya. Són vostès que ens consideren enemics. Són vostès que, per parlar amb nosaltres, primer ens volen de genolls. Són vostès que volen que sortim d'Europa, si trenquem amb Espanya, d'una manera automàtica!

El debat amb Junqueras ho va deixar la mar de clar. Vostè va voler ser amable, però se li notava un deix de superioritat paternalista. I ara vénen les dues metàfores que va deixar anar. Una, "si vostè es vol tirar des de dalt d'un pont, jo no el seguiré; el puc ajudar dient que es clavarà una galeta de pronòstic, però no el seguiré". No, senyor Margallo. Si vostès fan que la independència de Catalunya sigui com tirar-se des de dalt d'un pont, és a dir, si no ens ajuden a posar matalassos a sota perquè no ens fem mal, la galeta ens la clavarem tots dos. Vostès i nosaltres. A un economista no li he pas d'explicar a quant puja el deute espanyol i què són els mercats. Val més que ens entenguem i els catalans ajudem a pagar el deute d'Espanya, oi? Per això, vostè, en el debat, va confondre més d'un cop el fet de "trencar amb Espanya" amb el de "trencar Espanya". I ho va subratllar amb la segona metàfora. "Vostè, en una comunitat de propietaris d'un bloc de pisos, no pot demanar diàleg, quan vol cremar el bloc de pisos!". Doncs, miri: a banda que Catalunya no se sent en una comunitat de propietaris amb iguals drets i deures sinó més aviat vivint com a llogater d'un propietari que ni tan sols fa les reformes que calen al pis per poder-hi viure dignament, podria ser perfectament que un estadant d'aquest bloc de pisos, volgués calar-hi foc per evitar mals majors. Per exemple, imagini's que el pis té aluminosi i pogués provocar desenes de morts; millor calar-hi foc abans, oi? És inútil que li recordi que 2 milions de catalans no se senten bé a Espanya. Li sona allò de "desprecian cuanto ignoran"?

Per cert, tindrà la dignitat d'esbrinar per què el 27-S no van poder votar molts catalans a l'estranger i es van perdre vots a Roma?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema