Fa setanta anys, per tallar una línia ferroviària i impedir totalment el pas dels trens calien accions tan dràstiques com enviar William Holden en persona a col·locar desenes de cartutxos de dinamita a les columnes del pont sobre el riu Kwai, mentre els presoners britànics xiulaven una cançó i Alec Guinness demostrava la seva habilitat per interpretar personatges a la frontera de la psicopatologia. La magnitud de l'empresa era prou gran per justificar el rodatge d'una pel·lícula premiada amb sis Oscar majors, inclosos els de millor film i millor director. Quasi tres hores d'espectacle per arribar al moment culminant en què el pont salta pels aires i la via queda inutilitzada, aturant així els plans de l'exèrcit japonès.

Setanta anys més tard, per interrompre una línia ferroviària no calen desenes de cartutxos de dinamita ni fer volar un pont sobre cap riu monosil·làbic. N'hi ha prou amb unes alicates que en un instant tallen el cable de fibra òptica que segueix la via, i amb aquest gest tan senzill es paralitzen, al lloc on siguin, tots els trens d'alta velocitat o velocitat alta en circulació entre Tarragona i Figueres. I s'organitza un sidral monumental a l'estació de Sants -"caos", segons el terme comú a tots els noticiaris que només sabien que no sabien res i que només podien informar que no tenien informació-. Milers de persones afectades, milers de plans professionals o familiars en orris, per la simple utilització d'unes alicates durant uns quants minuts. Els presoners britànics que xiulaven la "marxa del coronel Bogey" van fer una obra força més segura i resistent, i això que eren mà d'obra esclava. No només a la pel·lícula: hi hagué un pont real, construït per presoners i destruït amb bombes teledirigides.

Podríem cedir a la temptació de la broma barata bilingüe, i dir que "aquest Ave no vola": l'acudit mai no seria tan penós com la realitat. Aquesta línia ferroviària va trigar dècades a ser construïda, va provocar un tsunami i complicacions i perjudicis als usuaris dels serveis de Rodalies, i a hores d'ara encara té a mig fer l'estació principal de Barcelona. Però per paralitzar-la n'hi ha prou amb unes alicates, única arma necessària per perpetrar un "acte de vandalisme" a plena llum del dia. Heus aquí una infraestructura estratègica absolutament desprotegida, tan desprotegida com les línies ordinàries que cada dos per tres queden noquejades per un robatori de coure. Diuen que l'alta velocitat relliga la unitat d'Espanya: van servits.