Història d'una malaptesa

14.10.2015 | 09:46
Història d'una malaptesa

Quan s'escrigui la història de les malapteses polítiques en l'Espanya contemporània, un dels capítols més saborosos de llegir serà el dedicat a estudiar les causes de l'auge independentista a Catalunya entre els anys 2000 i 2015. És a dir, en l'etapa que va de la segona legislatura del president Aznar a la primera (i potser última) del president Rajoy. Dos prohoms d'aquesta dreta espanyola que té a gala ser l'únic garant de la unitat de la pàtria. La primera legislatura d'Aznar, que governava en minoria amb el suport parlamentari dels nacionalistes catalans i bascos, va ser tot flors i violes. El president parlava català en la intimitat i els favors polítics als socis es multiplicaven des del BOE. ("Li hem tret al PP en un dia més que al PSOE en tretze anys", va comentar ufanós el vell Arzalluz). Però aquella harmonia circumstancial es va trencar en alçar-se Aznar amb majoria absoluta en la seva segona legislatura. Llavors, ja amb les mans lliures, el president va impulsar dos projec?tes polítics que van ser molt polèmics. En política exterior, significava la submissió total als plans militars del president nord-americà George Bush a l'Orient Mitjà. I en política interior, tallar-li les ales a les autonomies (sobretot a la catalana) i convertir el terrorisme i la lluita contra el terrorisme en el centre de les preocupacions del govern.

L'etapa d'Aznar va concloure amb els ter?ribles atemptats de l'11 de març i la pèrdua del poder per al PP però va deixar també al seu successor un esquema polític del qual mai va saber sortir. A saber: el terro?risme (va trigar diversos anys Rajoy a acceptar la versió judicial sobre l'autoria dels atemptats de Madrid) i l'anticatalanisme. Dos assumptes que entenien els estrategs del PP que els donaven vots i fidelitzaven la seva clientela electoral. I en aquest terreny es movia la confrontació política fins que el nou president socialista, Rodríguez Zapatero, va haver de fer honor a la seva promesa de donar per bo qualsevol estatut que sortís del Parlament català en el qual, en aquells dies, hi havia una majoria no nacionalista.

El renovat estatut era extensíssim i entrava en detalls més propis d'un reglament que d'una llei orgànica, però qualificava de nació Catalunya, fet que va esvalotar la dreta. Abans de ser aprovat al Parlament espa?nyol va ser "raspallat a consciència", com va dir Guerra, però la sorpresa es va donar al transcendir que el text definitiu havia estat pactat en secret per Zapatero amb Artur Mas, que era el líder de l'oposició catalana. Amb tot, va ser ratificat en referèndum amb el 73,9% de vots favorables. La resta de la història és coneguda. El PP va recórrer el text al Constitucional, va maniobrar per aconse?guir una majoria de magistrats afins a les seves tesis, i al cap d'un temps va obtenir una sentència que anul·lava diversos articles de l'estatut. L'enuig popular a Catalunya va ser monumental i la primera gran manifestació es va produir amb un president socia?lis?ta, Montilla, al capdavant.

Ara es pregunten alguns com és possible que el sentiment independentista hagi passat en pocs anys d'un modest 10% a gairebé un 48%. En qüestió de sentiments no es pot provocar la gent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema