El proper diumenge vint de desembre se celebraran les eleccions generals espanyoles, les primeres d'àmbit estatal després d'haver deixat enrere una de les crisis econòmiques més importants de les darreres dècades. Són, de fet, les primeres eleccions generals "postcrisi" si tenim en compte que en les darreres eleccions del 2011 semblava que s'havia superat el cracque s'havia iniciat al 2007 i que com vam poder comprovar va ser un miratge que de seguida es va esvair. No s'havia superat la crisi, el pitjor estava per arribar. Al cap de pocs mesos que Rajoy accedís al govern va venir la veritable sotragada: pujada de l'IVA, màxim atur, rescat bancari, màxim en la prima de risc (638), etc. Tot això es va produir a l'estiu del 2012. Només uns mesos després, a inicis del 2013, esclatava el cas Bárcenas. Així doncs, després d'accedir al Govern al novem?bre del 2011, es van produir una sèrie de fets, decisions i reformes que no es van poder valorar a les urnes fins a les eleccions europees de maig del 2014. Al 2012, al bell mig de l'huracà reformista, es van celebrar eleccions catalanes, andaluses, basques i gallegues. Unes eleccions que apuntaven alguns canvis però que quedaven massa properes a les generals que havien significat una majoria absoluta del Partit Popular. El malestar encara no es podia expressar.

Amb les eleccions catalanes de novembre del 2012 es va acabar un cicle electoral que s'havia iniciat el 2009 i que significava un càstig per al partit que ens havia portat a la crisi -el PSOE- i que premiava el partit de l'oposició en totes i cadascunes de les eleccions que encarava. Va arrasar a les eleccions municipals i autonòmiques del 2011, aconsegueix majoria absoluta a les eleccions del 20-N, gairebé trenca per primera vegada l'hegemonia socialista a Andalusia i finalment, aconsegueix els millors resultats de la història de la dreta espanyola al Parlament de Catalunya.

Després d'aquest cicle electoral caracterit?zat per les victòries populars, les retallades del Govern popular i l'eclosió d'una corrupció institucionalitzada, vindria un desert electoral de divuit mesos. L'any i mig posterior a les eleccions catalanes del 2012 no hi va haver eleccions a l'Estat. Durant aquest període sense eleccions, va anar cristal·litzant el malestar amb les reta?lla?des i les reformes empreses pel Govern espanyol però també per una corrupció que es va visualitzar en tota la seva plenitud. Durant aquest període de "guaret" es va anar dibuixant el nou cicle electoral que guiarà la política espanyola en els propers anys.

El nou cicle electoral s'inicia a les eleccions europees de maig de 2014. En aquestes eleccions, per primera vegada es visualitza la crisi del bipartidisme i la irrupció de nous actors polítics que jugaran un paper important en la política espanyola. Fins ara, desconeguts o gairebé. En aquestes eleccions, es produeix la irrupció d'un partit nou anome?nat Podem, que aconsegueix cins eurodiputats i més d'un milió i mig de vots. I es consolida un partit petit que fins llavors només es presentava a Catalunya anomenant Ciutadans, que aconsegueix tres diputats. Aquest trencament del bipartidisme i la irrupció d'aquests dos nous actors, es consolida a les eleccions andaluses de març del 2015. On els dos nous partits tenen la clau del govern.

Però si en algun moment s'evidencia la crisi del bipartidisme és en les eleccions municipals i autonòmiques de maig del 2015. En aquestes eleccions cristal·litza el malestar social acumulat després d'anys de retallades i corrupció i les candidatures alternatives que compten amb el suport de Podem i altres partits -Compromís, CUP, etc.- aconsegueixen les alcaldies de les grans ciutats: Madrid, Barcelona, Saragossa, València, Badalona, Cadis, etc.

Semblava que tot estava determinat i que Podem substituiria el PSOE però a l'estiu del 2015 les enquestes comencen a assenyalar que la nova esquerra va perdent suports i C's comença a consolidar-se, la qual cosa provoca un quàdruple empat imperfecte: PP, PSOE, Podem i Ciutadans.

Les eleccions catalanes del passat 27 de setembre consoliden el que vaticinaven les enquestes: continua la baixada del bipar?ti?dis?me, frenada de les espectatives de Pode?m, pujada forta de les esquerres independentistes i gran augment de C's.

Ens trobem, doncs, en un nou cicle electoral que no és tan clar com l'anterior. Ni vot cap a l'alternativa natural, ni consolidació del partit del govern, ni càstig. No hi ha un missatge clar de la ciutadania i les expectatives dels diferents actors van canviant cada dia que passa. És temps de canvi? De càstig? De renovació? De regeneració? De recuperació econò?mi?ca? D'estabilitat? De reformes? Els electors ho diran el proper 20 de desembre, però encara no ho tenen clar. I el que diguin el 20-D marcarà la política espanyola per als propers anys. S'està configurant el nou repartiment del poder polític i encara no en som conscients.

El que és evident és que és un moment històric i el que està passant a Catalunya així ho certifica. Catalunya és el simptoma d'una crisi institucional espanyola que s'aguditzarà el 21 de desembre. Anem directes a unes eleccions obertes on no hi ha un resultat clar i en les quals els quatre partits que es disputen el lide?ratge hauran d'anar amb molt de compte amb els pocs dies que falten ja que tot és possible. I més, si hi inclouem els partits que vénen al darrere i que pugen amb força. I Caldrà jugar molt bé les cartes des de Catalunya. Res ens és aliè encara que ho preferim.