Miquel Iceta diu que vol exercir el lideratge de les esquerres a l'oposició. Exercir un lideratge amb 16 diputats de 135. Però ben mirat, la seva reflexió té sentit: els socialistes són el principal grup d'esquerres de l'oposició, ja que ERC, que també es reclama esquerrana o esquerranosa, formarà part del govern (si s'aconsegueix investir president i formar govern).

En tot cas, el PSC no serà el primer grup de l'oposició en general, honor o responsabilitat que escau a Ciutadans amb 25 diputats. I al seu torn la CUP podria reclamar el lideratge de l'oposició d'esquerres independentistes -sempre i quan no entri al govern-. El PP ho té una mica més complicat per liderar alguna cosa, però amb imginació quasi tot és possible. Que els sembla el lideratge de la dreta inflexible, la que no pacta amb aquests socialistes que al mateix temps donen alcaldies als antisistema de Podem?

No només a Catalunya no funciona el bipartidisme -mai no ho ha fet- sinó que el mapa s'ha embolicat considerablement del 2012 ençà. Si abans podíem situar els partits pels seus posicionaments en relació a dos eixos, el de dretes i esquerres i el de la qüestió nacional, ara tenim un tercer eix, que és el dels partits nous contra els partits vells. Nova política contra dinosaures encarcarats; talibans de la regeneració contra pecadors de la corrupció.

Tres eixos que delimiten vuit àrees, vuit possibles encasellaments, necessàriament inexactes perquè la política és poc geomètrica. Però segur que amb la diversitat de partits que tenim podem ompir la majoria de caselles. La CUP és nova esquerra sobiranista. Podem és la nova esquerra espanyola. El PP és vella dreta unionista, i Ciutadans és la nova. Etcètera. Potser l'excepció és la nova dreta sobiranista, una casella buida mentre CDC no es digui CDC. I hi ha partits en el límit de diverses zones, amb un peu a cada costat.

Aquest escenari fa indispensables els pactes. Sense entendre-ho no es pot governar ni avançar en cap projecte de país. Junts pel Sí és un d'aquests pactes possibles, un que aplega sobiranistes liberals, socialdemòcrates i alguns ecosocialistes entorn d'un projecte de gran canvi, amb el compromís de governar mentrestant. Tots van fer renúncies per arribar-hi i tots n'hauran de continuar fent per mantenir-lo unit. I no és l'única combinació possible, encara que el llenguatge de campanya, que continua viu perquè estem a les portes d'unes altres eleccions, sembli indicar el contrari.