No sé si s'hi han fixat prou, però tan sols parant una mica l'ore?lla et pots adonar de seguida que alguna cosa falla en la llengua de relació social dels adolescents catalans. D'entra?da, una majoria es relaciona en castellà, encara que el seu origen sigui catalanoparlant o la seva educació sigui en català, just al contrari del que passava durant els anys del franquisme, quan l'escola era en castellà i els infants es relacionaven en català, i no sembla que a ningú li preo?cu?pi suficientment aquesta tendència a l'alça, especialment en els llocs de més població on el castellà s'està convertint en la llengua oficial fora de les cases i de les escoles.

Segurament el país està més preo?cupat per temes de major relle?vància i de més difícil consecució, i aquestes qüestions mundanes passen a segon pla. Si ens a?cos?tem una mica més al problema veu?rem que no només el castellà és la llengua vehicular de patis, carrers i trobades d'adolescents, sinó que es tracta d'un castellà molt allunyat de qualsevol paràmetre acadèmic. El que parla avui el jovent és un castellà barroer, ple de barbarismes, i de paraulotes. Potser si els catalans no es preocupen per aquesta realitat s'haurien de preocupar els defensors de la llengua de l'imperi de tan malament com l'estan fent servir, no sigui que els catalans ens quedem sense parlants i els castellans es quedin amb una versió de carrer del cata?nyol.

La qüestió és com s'explica que precisament quan més recursos i més facilitats hi ha per parlar el cata?là, més poc ús se'n fa entre els adolescents catalans i menys se'n parla d'una realitat que va creixent dia a dia. I no cal posar-se dramàtic i pensar que estem davant de l'enfonsament de la llengua, però potser sí que cal pensar si els sistemes, els mètodes i els canals són els adequats per a les noves generacions, no fos cas que el jovent actual no mirés TV3.