Sembla que el meu article de la setmana passada, titulat "Altes (o altres) capacitats" no ha acabat d'agradar a uns quants dels lectors d'aquest diari. Durant aquesta setmana he vist córrer piulades a twitter i articles a facebook, he rebut diversos correus i amics que tenen fills amb presumptes altes capacitats m'han aturat pel carrer per fer-me avinent la seva divergència. El tema és sensible, perquè les famílies amb nens a les quals algú ha fet creure que són diferents de la resta no poden evitar sentir un text com el meu de divendres passat com un atac. No he volgut mai ferir ningú, no cal dir-ho. Però sovint, la crítica d'un concepte és inevitable que porti associada una càrrega emocional i que allà on només hi ha la voluntat d'aclarir les coses, algú hi vegi un desafiament personal o, fins i tot, mala voluntat. Per això, em sembla que val la pena que insisteixi en la qüestió.
Diverses persones m'han recriminat que continuï parlant de quocients intel·lectuals, un sistema de mesura psicomètrica que avui ja ha quedat desfasat. En parlava, certament, i ho feia perquè resulta que la majoria de persones amb altes capacitats que conec saben quin quocient intel·lectual tenen. Vull pensar que no hi donen importància, vull pensar que el fet de saber que la seva intel·ligència mesurada quantitativament és superior a la de la "mitjana" no afecta absolutament gens la manera com es perceben a si mateixos i com perceben la resta de persones "normals". I vull pensar que la consciència d'estar en possessió de més "quantitat" d'intel·ligència que la resta de persones no els dóna cap mena de sentiment de superioritat respecte la resta de la gent. Vull pensar-ho, però em costa una mica. Jo no m'he interessat mai per saber quin quocient intel·lectual tinc. De la mateixa manera que no sé quin signe del zodíac sóc ni com estaven alineats els astres el dia que vaig néixer. Perquè la vida és prou complicada, em sembla, com per complicar-se-la més encara amb màgia de l'horòscop o amb màgia psicomètrica.
Constato que ha sorprès (i indignat) força que apuntés als protocols de detecció d'altes capacitats com un element que afavoreix la desigualtat. Quedo parat. Parteixo de la base que qualsevol persona que hagi estudiat mínimament el fenomen de les altes capacitats coneix l'excel·lent estudi que va publicar el Departament d'Educació del govern dels Estats Units en una data tan reculada com l'any 1991, analitzant els programes per a estudiants amb altes capacitats en aquell país. Les dades parlen per si soles i, en els darrers vint-i-cinc anys han aparegut milers de vegades en articles acadèmics publicats arreu del món. Segons l'informe, els estudiants la situació econòmica dels quals se situa en el quartil més alt (per sobre del 75%) tenen cinc vegades més possibilitats de ser detectats com a estudiants amb altes capacitats que la resta. Dit d'una altra manera, qualsevol programa de detecció d'altes capacitats serveix, primordialment, per consolidar l'hegemonia de la classe dominant (blanca i de classe mitjana-alta) en un moment en què aquesta classe se sent amenaçada per la proliferació de la diversitat: cultural, lingüística, religiosa o del tipus que sigui. En aquest sentit, la cosa pren un caire preocupant de control biopolític. No m'hi estendré: si algú en vol saber més que faci un cop d'ull a Vigilar i castigar, de Michel Foucault.
Un argument recurrent, i que diversos lectors s'han preocupat de tornar-me a fer escoltar aquests dies, és que els nens dotats amb altes capacitats representen una mena de reserva de talent nacional del qual una societat no es pot permetre de prescindir. Per això ens hauríem de procurar d'atendre les seves necessitats especials i fomentar les seves capacitats. Una societat no avança, ens diuen, gràcies als mediocres. Són els genis, els talentosos, els creatius els qui permeten a la humanitat fer passos endavant. I un rave. La societat avança perquè cada dia milions de persones a qui mai ningú no reconeixerà cap alta capacitat es lleven al matí i fan el que han de fer, amb una capacitat extraordinària per tirar endavant sense protestar (o protestant quan convé), sense defallir ni tirar-se pel balcó, que prou que n'hi ha, sovint, motius i ganes. Pensar que hi ha uns quants pocs, que fan de locomotora i uns quants molts que segueixen com ovelles representa tenir una idea fenomenalment esbiaixada i simple de l'espècie humana. Nosaltres i els altres. Els talentosos i els maldestres. Els especials i els normals. La vida és afortunadament molt més complexa i divertida. Cap geni no inventa res si el flequer no se'n va a dormir a les cinc del matí per servir-li el pa quan es llevi. Som un engranatge fràgil i precari, on tots estem interconnectats i ens sostenim els uns als altres d'una manera admirable i misteriosa (a mi, si més no, no deixa de sorprendre'm cada dia). En un engranatge no hi ha cap peça que sobri. Totes hi són indispensables. Si en treus una o s'espatlla, per petita que sigui, per insignificant que sembli, tot se'n va en orris. No hi ha peces millors i pitjors, superiors o inferiors, més capaces o menys. Necessitem modificar radicalment el discurs.
