Cinc mil pecadors fiscals seran sotmesos a escarni per Hisenda, que farà públics els seus noms i les quantitats que deuen al Fisc en una llista negra de morosos. La idea sembla inspirada en els sambenitos que la Inquisició penjava als heretges amb el propòsit de divulgar els seus pecats i ficar la por al cos a la resta de la població cristiana. Amb gran èxit, tot s'ha de dir.

Si el Sant Ofici era el braç eclesiàstic del poder, l'Agència Tributària bé podria ser avui la mà armada de l'Estat en la seva lluita contra aquells contribuents que es resisteixen a desembutxacar en temps i forma. Sobre ells, com passava amb els heretges de l'Edat mitjana, es farà caure el pes de la infàmia. La túnica del sambenito serà substituïda ara per un llistat públic amb els noms dels excomunicats que gosen desafiar Hisenda; però el propòsit és més o menys el mateix.

De moment, la llista de condemnats a estar en boca de tothom es limita als que deguin més d'un milió d'euros, que és quantitat a partir de la qual un ja pot permetre's certs alleujaments. Es desconeix, però, si l'índex de morosos s'esten?drà posteriorment o no als deutors de quantitats de menor quantia. Potser tot depengui de l'èxit o fracàs d'aquesta primera tanda de sambenitos que les autoritats fiscals penjaran als seus deutors de classe Premium.

L'amenaça podria fer que s'estengués el pànic entre la població, tenint en compte que Hisenda té fama de ser l'únic organisme públic que realment funciona. La seva eficàcia en l'art de recaptar certifica l'exactitud de l'adagi de Benjamin Franklin, segons el qual l'única cosa certa en aquesta vida són la mort i els impostos. Aquí tenim per demostrar-ho el cas d'Al Capone, famós gàngster que va eludir totes les persecucions policials fins caure, inevitablement, en les urpes del Fisc.

Ningú escapa al llarg braç d'Hisenda, llevat dels que tenen diners de veritat i poden portar-los a paradisos fiscals o acollir-se legalment als beneficis d'una SICAV.

Això ho va constatar fa ja gairebé dues dècades l'actual ministre Cristóbal Montoro, quan era secretari d'Estat d'Economia. "Els rics de veritat no paguen impostos", va afirmar llavors Montoro. I potser per carregar-se de raons, el cap d'Hisenda no ha dubtat a beneficiar amb una generosa amnistia els milionaris amb compte a Suïssa que van accedir a repatriar a Espanya els seus diners exiliats. Val a dir que aquesta discriminació positiva a favor dels rics com Déu mana havia estat practicada també per anteriors governs, algun d'ells socialdemòcrata.

Conscient potser d'aquestes limitacions a l'hora d'aconseguir que els més opulents paguin el que han de pagar, Hisenda s'ha llançat ara a la persecució del contribuent infidel -o merament tardà- per mitjà de la vella tècnica del sambenito que fa centenars d'anys va popularitzar la Inquisició .

Encara no s'ha arribat, és cert, a l'extrem de passejar els morosos en les seves obligacions fiscals coberts amb una túnica en què, per exemple, es llegeixi: "Aquest contribuent deu 1.200.000 euros a Hisenda, que som tots". Més misericordiós que el Sant Ofici, el ministre Montoro es conforma a posar a la picota els noms -ja que no els caps- dels pecadors que té en la seva llista. Per ara.