Sense filosofia

16.10.2015 | 10:21
Sense filosofia

Llegeixo a la premsa que l'assignatura de Filosofia al batxillerat serà marginal el proper curs. Fa un mes la notícia era que les universitats japoneses pretenen suprimir les carreres humanístiques en benefici de les científiques. Miquel Roca, un dels pares de la Constitució, va proposar una cosa similar fa temps. L'expolític català no volia tancar cap facultat, però sí ajustar l'oferta acadèmica al mercat laboral amb l'objectiu d'evitar les conseqüents frustracions professionals. L'economia regeix a tots els nivells. Com es mesura el valor de la Història, de la Filosofia, de la Literatura? Resulta difícil saber-ho. El prestigi de la ciència és indiscutible. Els governs demanen més enginyers, programadors, matemàtics, físics i químics. La selecció del millor alumnat es realitza a favor de les ciències. Any rere any, del batxillerat pràcticament han anat desapareixent el Grec, el Llatí i ara la Filosofia. S'ensenya una Literatura absurda, dividida per escoles nacionals, en lloc d'una de sola, universal, centrada en la lectura i el comentari dels grans autors. S'imparteix al seu torn una Història de tints mítics, amb un biaix clarament ideològic, inútil, inservible. I es deixa de banda l'estudi de les fonts, la investigació, el debat i l'argumentació. La ruptura passa al nivell de la tradició. Si la lectura dels clàssics atorga una determinada textura al pensament, la manca de bons llibres dóna pas a un tipus de pensament feble, desproveït d'anticossos. Sovint, els alumnes acaben la universitat incapaços d'escriure amb un mínim de correcció o de parlar en públic amb soltesa. Es tornen autoreferencials en el pitjor sentit de la paraula, això és, sense referències. El sòl verge de la ignorància ens converteix en ciutadans volàtils. La democràcia se'n ressent de seguida.

No hem, però, de mitificar el passat. La novel·la decimonònica va ser la gran construcció burgesa, però en tot cas aquí va arribar tard i malament. La nostra tradició il·lustrada ha estat pobre i postissa, com de segona mà. Si penso en els llunyans vuitanta, quan vaig estudiar BUP i COU, la situació distava de ser ideal. Sense Internet ni biblioteques públiques de qualitat, l'accés a la informació fregava l'inexistent. L'estudi de la Filosofia, per exemple, resultava d'una ridiculesa sorprenent: una sèrie de tòpics millor o pitjor bastits que es limitaven a anar destruint l'autor precedent. Mai vam aprendre la importància del matís, que constitueix la base del pensament, ni la profunda vinculació entre les diferents capes culturals. Si ara el paradigma és la creativitat, llavors s'idolatrava la memòria: una memorització buida, sense cap substància. Acabaves el batxillerat tal com havies entrat? No tant, per descomptat, però sospito que els beneficis que s'obtenien en aquells anys eren marginals, conseqüència sobretot de la maduració neuronal i d'un ambient d'estudi competitiu. Segurament seguirà sent així.

La qual cosa em porta de nou al menyspreu de les Humanitats en els nostres dies. El passat ens interessa com a exotisme museístic o com a arma ideològica, però no com a mestre de vida. Poc valor es dóna a allò embalsamat, encara que coneguem la fascinació de la nostra època pel mític. Igual que ha passat amb les religions, potser el futur de la cultura es tanqui en l'àmbit privat de la intimitat. Llegirem i aprendrem a casa, sense guies i sense altre criteri que la curiositat. De fet, així ho vam fer gairebé tots en la dècada dels vuitanta o dels noranta, per referir-me a la generació que conec. L'absència d'una tradició sòlida, assentada, és fatal i potser d'aquesta mancança es derivi també el prestigi monopolístic de la ciència. S'enfronten una visió del rigor amb una altra que gira al voltant de qualsevol moda. I crec que enlloc aquesta precarietat resulta més evident que en la successió de corrents pedagògics que afligeix el nostre país des de fa decennis. Si intento ser just amb mi mateix, no recordo haver après res d'interès a l'escola. Una escola que no susciti passions és una escola fracassada. I la passió només pot néixer de la propaganda, del mimetisme social o de la dificultat. D'aquestes tres possibilitats, l'única profitosa és la tercera.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema