Hi ha una dita a Madrid en els ambients polítics que diu que "en Madrid cada día es el último". Sembla que aquesta mala idea s'està estenent pel nostre país. Cada fita en el calendari sembla que sigui la darrera. De moment cal fer una mirada enrere per adonar-se que el que anomenem procés és en realitat una etapa molt, molt llarga, i probablement serà molt, molt llarga.

El procés l'inicia ERC quan planteja en solitari la necessitat de reformar l'Estatut. La direcció de Carod-Rovira i Puigcercós reflexiona sobre la necessitat d'acompanyar els federalistes en un trajecte de camí i explorar les possibilitats d'emancipació nacional fins als confins de la Constitució espanyola. Ells, com tots els altres, havíem sentit a dir fins a l'extenuació que sense pistoles es podia discutir de tot.

Pasqual Maragall agafa el repte plantejat per ERC i tira endavant en el marc del Pacte del Tinell l'any 2003 el que CiU no havia volgut fer els anys anteriors segurament pel pacte amb el PP. El 2004 es constitueix la ponència al Parlament de Catalunya, el setembre de 2005 per fi el Parlament aprova el projecte d'Estatut. El març de 2006 és aprovat per les Corts espanyoles. El juny del 2006 se celebra el referèndum. El recurs del PP al Tribunal Constitucional triga quatre anys a deliberar-se. Gaire pressa no tenien. La reacció no es fa esperar i se celebra la primera de les grans manifestacions el 10 de juliol de l'any 2010: "Som una nació, nosaltres decidim". Quatre 11 de setembre de traca i mocador: "Catalunya nou estat d'Europa" 2012, "Via catalana" 2013, "V per la independència" 2014 i "Via lliure" aquest any. Si ens hi fixem bé, hem estat almenys del 2003 al 2015, 12 anys de nova transició. Els processos de canvi són lents. Si fossin fàcils segurament des de 1714 fins avui algú ja ho hauria solucionat. No deu ser perquè milers i milers de persones, abans que nosaltres, no hi hagin deixat la pell.

El camí encara és llarg i veurem en aquest trajecte qui aguanta quan els temporals s'apropin. Aquesta és l'ensenyança de la història. Ara bé, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya encara ho pot arreglar perquè tot plegat sigui molt més ràpid. De debò no eren conscients que citant la consellera d'Educació el dia que es commemora l'afusellament de Ferrer i Guardia i al president el dia de l'afusellament de Lluís Companys no hi hauria protestes? No sé què és pitjor, si ningú se n'havia adonat abans i si ho han fet expressament. El TSJC pot fer encara una cosa millor i és empresonar Artur Mas al Penal del Puerto de Santa María. I fotre un calbot als 2,3 milions de catalans que van votar el 9-N. Amén.