Un dels problemes que ha planat sobre l'educació en els darrers quaranta anys ha estat la instauració de modes o "mantres" que han acabat imposant-se sota el pretext de ser la panacea o, simplement, l'avantguarda i el remei per a la millor educació en la nostra societat, tan necessitada de fórmules de millora.

Sovint, aquests "mantres", repetits fins a la sacietat, a més, s'han associat a determinades ideologies que tenen la gosadia de permetre's alliçonar i voler ser referents morals socials, o sigui, dir-nos el que està bé i el que no està bé. Tanmateix, determinades ideologies s'han volgut apropiar -si pot ser de forma exclusiva- de conceptes com diversitat o inclusió com si només des dels seus postulats ideologistes es pogués treballar per una societat més justa, amb menys diferències i amb oportunitats per a tothom.

En aquest context, situo l'article de l'Oriol Ponsatí-Murlà, publicat al Diari de Girona el passat 9 d'octubre i que porta per títol: Altes o altres capacitats? i el que es publica el 16 del mateix mes aclarint o insistint sobre aquesta qüestió.

Tot i que comparteixo algunes de les afirmacions que fa l'autor, com ara el fet que és difícil parlar d'intel·ligència mitjana o fins i tot que "explicar a un nen de 12 anys que és intel·lectualment diferent (i superior) de tots els seus companys, equival a estigmatitzar-lo per la resta de la seva vida", tal com resa un dels subratllats de l'article, no puc estar d'acord a portar aquests arguments pel camí de la demagògia ni amb la desconsideració sobre el protocol que ha impulsat el Departament d'Ensenyament per tal que als centres es vetlli, també, per aquest tipus de diversitat.

Lògicament, qualsevol actuació mal diri?gida vers una diferència o altra dels nostres alumnes podria conduir a la segregació o bé al "perjudici inacceptable als nostres conciutadans amb una situació sòcioeconòmica desfavorable o una procedència cultural diversa". I això és ben lluny del que mai han pretès ni el Departament d'Ensenyament, ni les entitats que han fet recerca i acció sobre l'atenció a l'alumnat d'altes capacitats ni -m'atreveixo a dir- la gran majoria de docents.

Però ja s'ha acabat el temps de fer creure que l'escola inclusiva és només que tot l'alumnat romangui sempre a la mateixa aula amb tants suports com calgui. Perquè això és una versió molt superficial de la inclusió que només es basaria en la imatge. Cal anar més enllà i enfocar la inclusió cap a la societat, cap a potenciar a cada alumne tantes capacitats com pugui adquirir per posar-les al servei del seu present i del seu futur com a membre d'una societat en la qual s'hi ha de sentir inclòs, realitzat i útil. Per això parlem de sistema educatiu inclusiu i ens preocupem d'individualitzar l'aprenentatge, amb els recursos que calgui, dins i fora de l'escola, perquè cada noi o noia rebi, en cada moment, l'atenció educativa que necessiti per progressar individualment i també per poder formar part de la vida en societat sense que la seva condició social, la seva llengua i la seva cultura, les seves destreses i les seves limitacions hagin d'impedir-li-ho.

I és des d'aquesta concepció que l'escola ha de detectar, tan aviat com sigui possible, els punts febles i els punts forts de les capacitats de cadascú a fi de treballar per minimitzar o suplir-ne uns i potenciar-ne els altres. I això és bo per a tothom.

El Departament d'Ensenyament, en aquests darrers cinc cursos, ha intentat que aquest fos el discurs de la inclusió. Amb rigor, amb instruments, amb avaluació de cada cas i de cada context, redistribuint recursos i posant-ne allà on calien. Però no per ideologisme, sinó per pedagogia i per la voluntat de no simplificar ni superficialitzar els problemes d'aprenentatge sinó d'afrontar-los i d'avaluar-los de forma tècnica per fer possible que cada noi o cada noia aprengui més i millor, tant com pugui. Assegurar aquest fet és el que ens durà realment a una autèntica societat inclusiva perquè la motxilla d'aprenentatges de cadascú estarà plena al màxim i perquè, a més, s'haurà educat la ciutadania a compartir-los i a posar-los al servei del comú.

En aquests moments, el protocol de detecció d'alumnat amb altes capacitats que ha impulsat el Departament i les diverses activitats i accions que duen a terme Associacions de Pares i Mares i de Professionals de l'Educació en aquest camp aporten reflexió, formació, recerca i també alguna intervenció que serveix per enriquir el currículum d'alumnes que ho volen i ho necessiten, i també per treballar i equilibrar aquells aspectes emocionals que requereixen molts d'aquests nois i noies precisament per valorar adequadament la seva inclusió en el grup d'iguals i en la societat.

A les nostres comarques, justament, comptem amb el treball que fan professionals voluntaris amb el suport de la Universitat de Girona, del Departament d'Ensenyament i de FANJAC (Fundació per a l'ajuda a nens i joves amb altes capacitats) Girona.

A aquests professionals i a les famílies que hi confien i hi col·laboren agraeixo la seva dedicació i el seu esforç per aportar el seu granet de sorra a aquest sistema educatiu inclusiu que volem per al nostre país.