El passat diumenge, 11 d'octubre, es va celebrar el Dia Internacional de les Nenes que va passar desapercebut i inèdit pels mitjans i per tota la població universal. Al dia següent, 12 d'octubre, aquesta Espanya ancestral, ridícula i desmemoriada i triomfant donava la seva pitjor imatge tossuda i persistent, sense complexes ni cap mena d'arrepentiment pel seu crim massiu de l'extermini dels nadius indis que poblaven i treballaven i eren feliços i dignes les seves terres.
El Desfile de la Fiesta de la Raza (hipòcritament anomenada, ara, Fiesta de la Hispanidad) va resultar, un cop més i des d'aquells temps nefastos en què "el enemigo ha sido vencido y derrotado"; d'aquells temps del "Yo, Caudillo, por la gracia de Dios"; d'aquells temps que la raó i que no el cor, ens diu que ens cal oblidar d'una vegada per totes i per sempre més davant una nova amenaça de tornar-hi a ganivetades; d'aquells temps de morts, la monarquia i el Partit Popular, "todos juntos en unión" ressusciten la seva cabra legionària com a directora d'orquesta del vergonyós espectacle aspirant al primer Premi del Terror de Sitges.
I la Malala prenia la paraula el Dia Internocional de les Nenes i clamava contra el dessert de la gran inconsciència mundial per reclamar-nos a la nostra consciència que escoltem la seva veu quan denuncia que més de 60 millions de nenes no tenen el mínim dret a l'educació. Alhora que el gran Eduardo Galeano deia el seu vers del indis: "Vingueren. Ells tenien la Bíblia / i nosaltres la terra. I ens varen dir que tanquessim el ulls i reséssim. / I quan varem obrir els ulls, / ells tenien la terra i nosaltres la Bíblia".
Oh, quin desert aquesta terra okupada per una manada de racistes i sexistes!
