Modernitat sòlida

17.10.2015 | 09:28
Modernitat sòlida

És estrany, però succeeix cada vegada que José M. Aznar treu el cap de l'enfony per dir alguna cosa: amb quatre paraules invalida la teoria de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman. Fa poc he tornat a tenir la mateixa impressió. Sabeu que, fa quinze anys, Bauman féu públiques les conclusions a què havia arribat després d'analitzar l'evolució de les societats contemporànies d'Europa i d'Amèrica. I va recórrer a la noció de fluï?de?sa, com a metàfora del nostre temps. En una entrevista en què li preguntaven: Vós haveu creat el concepte de "modernitat líqui?da". Com la definiríeu?, responia: L'actualitat ha dirigit el seu esforç a "fondre els sòlids". No ha estat una qüestió d'hostilitat, sinó perquè els sòlids heretats del passat han deixat d'ésser considerats com a sò?lids. Aviat, les estructures i els models que havíem rebut en heretatge deixaren d'esser rígids, perdurables. Ésser modern equivaldrà des d'ara a la modernització compulsiva, al canvi incontrolable, obsessiu, a la liquació sense solidificació possible. Res no tornarà ésser com era abans. La modernitat líquida és un estat de la societat que, com tots els líquids, no pot ni vol conservar per molt de temps una mateixa forma.

Doncs, ja ho veieu: més sòlid que una roca, el senyor Aznar, i res no és capaç de fondre'l. Ell, a la seva: res de líquids. Guaita per la panta?lla de la televisió i, de sobte, et malpenses que allò és una pedra que s'ha desprès de la Sierra del Guadarrama. Un roc, inamovible i sòlid. No sé per què, i sense que vingui al cas, -a ve?gades, la memòria s'atreveix a fabricar cer?tes fantasies-, he pensat en el Manifest Comu?nista, de Marx i Engels. Potser per allò que s'hi diu: "...tot el que és sòlid s'esvaneix en ?l'ai?re". Doncs és una mentida. Hi ha sòlids que mai de mai esdevindran un líquid, ni es fondran en l'aire, ni es descongelaran, ni s'evaporaran...

Gairebé no s'immuten, les roques. Però he sentit contar que a la Serra de Tramuntana s'hi fan una espècie de caragols que, lentament, es mengen la pedra i de poc en poc llavoren la muntanya. I es diu que gràcies a la pedra que engoleixen, petites i minúscules porcions, els augmenta la closca i creixen. Així, creixen alhora que s'endureixen. També he sentit a dir que les penyes i els pe?nyals de la Serra són plens de les empremtes dels caragols que, tot i que són fràgils, i minúsculs, i insignificants, s'atreveixen a rosegar la pedra resistent. Ara no sé si a la Sierra del Guadarrama també hi ha caragols d'aques?ta espècie, capaços d'atrevir-se a rosegar les roques, tot i la seva fragilitat.

En les societats líquides, no hi ha res que perduri, ni hi ha valors eterns, ni veritats absolutes, ni res és immortal. El que abans era perdurable s'ha devaluat. Una de les carac?te?rís?tiques d'aquestes societats és la passió per la bellesa. Potser perquè sabem que tanmateix és fugaç. Tothom vol esser guapo, al nostre temps. Podríem dir que la bellesa ha triomfat? I és com si et diguessin: "Sigues bell, ara mateix!" o "Estalvia'ns la teva lletge?sa" No sé si m'atreviria, però seria un acte de coratge dir a la gent, a alguna gent, que és lletja, i que s'esforci una mica a dissimular la lletjor. Que vagi a un gimnàs, que passi pel quiròfan, que li facin massatges, que es posi cremes i untures. Pens que tothom, i ho dic amb la intenció que la bellesa sigui un bé democràtic, hauria d'ésser bell un cop en la vida, encara que només fos durant quinze minuts. Us recordau de Warhol? Conec homes i dones que es conformarien d'ésser bells, durant quinze minuts. Perquè, bé que ho sabem, la bellesa és un esdeveniment, quelcom que succeeix en la brevetat del temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema