Una concepció de l'Estat despectiva i autoritària, d'"ordeno y mando", i una concepció teatral i excloent de la representació de Catalunya ens porten a un carreró sense sortida i a la confrontació. Si continua l'escalada, tothom hi perdrà, sobretot la part més dèbil, els catalans. La realitat és complexa i les raons, múltiples; però no ens equivocaríem afirmant que els dos protagonistes, a Madrid i a Barcelona, pensen que aquest estat de coses els dóna rèdits polítics i els assegura la seva supervivència.

En temps de precarietat laboral, atur i augment de la desigualtat, hom pensaria que el més important per als governants haurien de ser les persones: la creació de riquesa, la conquesta de major igualtat i el reforçament de la solidaritat. En temps en què la corrupció ha marcat la columna vertebral dels partits governants i de les institucions, hom pensaria que cal una profunda regeneració democràtica i social. Els responsables d'aquestes formacions que es presenten, ànimes càndides, com absoluts ignorants de la corrupció que bullia al seu voltant, no són les persones idònies per encapçalar cap regeneració democràtica perquè la seva sola presència indica el contrari. Han de ser les forces de progrés les que ofereixin alternatives sòlides i clares i engresquin la gent. Cal actualitzar i renovar la Constitució per fer-la un instrument útil que garanteixi la convivència en pau i la prosperitat. És en aquest marc que els catalans podem trobar solucions satisfactòries per viure bé a Catalunya, a Espanya i a Europa. La societat catalana, en els moments de canvi, sap aliar-se i entendre's amb les forces de progrés de la resta de l'Estat. El 20-D és l'oportunitat de renovar també, des del diàleg, aquest pacte. No es renovarà negant la realitat plural de Catalunya i donant la veu i tot el protagonisme a una minoria radicalitzada i rupturista. Nombrosa, però no majoritària.