Del món a Espanya

"Segons un informe de Freedom House, un 40% de la població mundial viu en democràcies i l'altre 60% ho fa en dictadures o en democràcies imperfectes"

19.10.2015 | 08:19
Del món a Espanya

Som al final d'una etapa des del punt de vista geopolític i això es tradueix en inseguretat i incertesa mentre desapareix el vell ordre heretat de la Segona Guerra Mundial i un de nou pren el seu lloc. Els atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001 van acabar amb la breu supremacia americana que havia seguit a la desaparició de l'URSS i ara el que queda del castell geopolític de cartes treballosament elaborat el 1945 s'està enfonsant davant dels nostres ulls mentre el buit de poder provoca competència entre els que pretenen omplir-lo. Les característiques del moment actual són la retirada nord-americana, la decadència europea, l'emergència de nous actors i el desplaçament cap al Pacífic del centre de gravetat mundial, com confirma la recent signatura allà d'un acord de lliure comerç que engloba països que junts representen el 40% del PIB mundial, mentre que aquí es parla de posar fronteres a l'Ebre. Estem bojos.

Totes les transicions acaben sent traumàtiques perquè impliquen un nou repartiment de poder a escala planetària. Anem cap a un món multipolar amb diversos centres de decisió en tensió i competència mútua mentre s'haurien d'adaptar les velles institucions polítiques (Consell de Seguretat de l'ONU) i econòmiques (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional...) al nou context en què tindran molta influència factors com la població, l'impacte de la tecnologia i la creixent i preocupant preeminència de l'economia sobre la política. Al marge, naturalment, d'altres problemes com la injusta distribució de la riquesa, la proliferació nuclear, el canvi climàtic, els conflictes localitzats, la crisi econòmica... Segons es combinin aquestes variables obtindrem diversos models, sabent que la Història és refractària a les profecies.

Avui hi ha 7.200 milions de persones a la Terra. El 2050 en serem 9.000. Això és una barbaritat si considerem que el 1800 la humanitat va aconseguir el seus primers mil milions. Serem més rics, més cultes, més sans, més longeus, més urbans, més cosmopolites... les classes mitjanes creixeran molt i amb elles es dispararà consum d'aliments (+ 30%), d'energia (+ 40%) i d'aigua (+ 45%), cosa que augura més competència entre països per assegurar el proveïment de recursos escassos. També es dispararan les despeses sanitàries i de pensions. Caldrà construir vastes infraestructures urbanes i interurbanes a l'Àsia i l'Àfrica i s'intensificaran els moviments migratoris. Els països amb població jove tindran avantatge sobre zones de població envellida com Europa o Rússia.

En paral·lel, la tecnologia ens farà alhora més informats, més lliures... i més controlats encara que també donarà més poders a l'individu enfront de l'Estat. Se sacrifiquen els nostres drets individuals en nom de la sacrosanta seguretat. La innovació produirà concentració de poder en certs països i en els grups de població més ben formada i això intensificarà la mobilitat social i geogràfica. La dislocació empresarial i l'externalització de molts treballs faran que pugui haver-hi creixement i atur estructural en un mateix país.

Especialment greu serà el creixent pes i autonomia de l'economia en relació amb la política. Grans corporacions o fons d'inversió manegen avui quantitats superiors als pressupostos de no pocs estats en la política dels quals intervenen de forma desvergonyida, mentre institucions financeres de dubtosa imparcialitat reparteixen certificats que abarateixen o encareixen el deute i faciliten o impossibiliten l'accés al crèdit internacional. Els Estats es veuen obligats per les forces econòmiques a adoptar mesures d'alt cost social que queden sostretes al debat públic, plantejant serioses preocupacions de transparència, moralitat i, en definitiva, de democràcia.

I és que avui la democràcia perd atractiu. Segons un informe de Freedom House, un 40% de la població mundial viu en democràcies i l'altre 60% ho fa en dictadures o en democràcies imperfectes. Recordem que contra el que alguns semblen pensar, democràcia és molt més que votar, a Veneçuela hi ha eleccions. Robert Kagan afirma que la política segueix a la geopolítica i així els règims feixistes i comunistes van florir en l'estela del nazisme i l'estalinisme, mentre que després es va imposar el model americà de democràcia i economia de mercat, avui posats en dubte per la crisi econòmica i el replegament dels EUA. En la seva opinió els països forts en cada regió serviran de models: a l'Àsia ho farà la Xina i al seu entorn tendiran a créixer països autoritaris i també la democràcia patirà a l'Amèrica Llatina davant el desinterès de Washington i la manca de lideratge regional de Mèxic o el Brasil. Altres autors addueixen que encara que hi ha ara menys dictadures que fa vint anys, les actuals són més duradores, es disfressen evitant uniformes i sabres i convoquen eleccions de tant en tant: Veneçuela n'és un bon exemple.

I a Espanya constatem que la nostra qualitat democràtica és manifestament millorable, el que exigeix extremar els controls i emprendre una lluita implacable contra la corrupció, contra partits que es financen amb opacitat i posen els seus interessos per sobre dels dels ciutadans. Necessitem un país on sigui possible un debat civilitzat sobre l'organització de la nostra multisecular convivència, on es busquin consensos i no desqualificacions, on es procuri convèncer i no imposar, on la substància predomini sobre l'anècdota, on ningú digui que és democràtic violar la legalitat vigent i on no hi hagi por de reformar (previ acord sobre els objectius) el que calgui reformar perquè només allò flexible perdura mentre que es trenca el més rígid. Sembla ciència-ficció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema