El Manifest sindical europeu

19.10.2015 | 08:19
El Manifest sindical europeu

De poc serviran els missatges optimistes que va llançar el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, al Congrés de la Confederació Europea de Sindicats, celebrat a final de setembre a París, ja no només en l'àmbit social sinó també en el de la política europea en general, si no s'adopten mesures importants de canvi que apostin per un model democràtic renovat a escala europea i que permeti el lliure desenvolupament de cada Estat, i per descomptat les mesures d'ajust pressupostari adoptades durant la crisi no han servit per a això, i els debats interminables sobre com abordar la crisi de refugiats mentre el flux de persones que arriben a Europa s'incrementa dia a dia, tampoc han contribuït a prestigiar la política europea. Per això, no és estrany que les paraules pronunciades el 29 de setembre fossin criticades per dirigents sindicals, no de cap manera pel que s'ha dit sinó pel que no s'ha fet, i que es critiqués durament al congrés la influència de les polítiques neoliberals en matèria econòmica i el seu negatiu impacte sobre la cohesió social a la UE.

Si algú defensa el model social europeu amb obstinació i afany, perquè difícilment els drets socials poden ja defensar-se només a escala nacional quan la realitat econòmica demostra la importància de les relacions productives a escala internacional, és justament el món sindical i això ha quedat plenament posat en relleu en l'anomenat "Manifest de París" presentat a la conclusió del congrés i que porta per títol "Defensem la solidaritat per a ocupacions de qualitat, els drets dels treballadors i una societat justa a Europa", un text que ha merescut tan poca atenció en els mitjans de comunicació, i molt especialment els econòmics, com la resta del congrés.

El Manifest critica amb duresa que la democràcia econòmica i social, el diàleg social, la consulta i la negociació col·lectiva siguin "ignorades o trencades en nombrosos països", i exigeix un mínim de normes socials ambicioses a escala europea que tinguin com a prioritats "la posada en marxa d'un marc d'actuació per als drets laborals i els drets socials que tinguin el progrés social per objectiu; acabar amb el dúmping social i la desregula?ció; un tracte just i igual per a tots els treballadors sense discriminació", posant a més l'accent en què la solidaritat intergeneracional i una important reducció de la desocupació dels joves, són indispensables per a la construcció d'un futur durador per a Europa. En matèria salarial, la CES no reclama intervencionisme europeu (molt probablement perquè ja existeix i en termes de restricció de l'autonomia dels agents socials en virtut de la disciplina pressupostària) i aposta de forma decidida perquè la fixació dels salaris segueixi sent competència d'àmbit nacional, pel que la seva regulació ha de ser-ho "d'acord amb les pràctiques nacionals i als sistemes de relacions socials en vigor".

El sindicalisme europeu rebutja tot intervencionisme, europeu o estatal, que restringeixi els drets col·lectius (llibertat sindical, negociació col·lectiva, vaga), i reclama una major democràcia econòmica i social amb una proposta concreta: una nova Directiva que estableixi "una nova i integrada arquitectura per a la implicació dels treballadors". Per a la CES, aquesta nova Directiva, que hauria de partir del cabal comunitari ja existent, hauria de fixar "normes exigents en matèria d'informació i consulta, així com també per a la representació dels treballadors en els consells d'administració de les diferents formes de societats europees, a fi de reforçar la seva influència".

No és nova, ni molt menys (recordem que ja es va plantejar després de la sentència Viking el 2007) la proposta d'adopció d'un protocol de progrés social europeu, que s'uniria als Tractats de la UE (cosa que requereix, recordi's, la unanimitat dels Estats membres) i que permetrà evitar el dúmping social i garantir la protecció dels drets socials davant de la prioritat atorgada fins ara en la majoria de les ocasions pel TJUE a les llibertats econòmiques d'establiment i de prestació de serveis; igualment, i en una línia que podria coincidir amb les propostes avançades pel president de la Comissió, la CES aposta per una revisió de la directiva sobre treballadors desplaçats, a fi de garantir el principi d'igualtat de tracte, assenyaladament, afegeixo jo ara, en matèria salarial.

No menys important és la formulació que totes les institucions europees han de protegir els drets socials fonamentals, "en particular aquells que són garantits per la Carta de Drets fonamentals de la UE", i que també la UE hauria de ser part en la Carta social europea revisada.

Últim però no menys important, el principi de lliure circulació de treballadors és reivindicat per la CES com a garantia de progrés social, i la UE hauria d'evitar i sancionar conductes nacionals que limitin aquest dret, i pel que fa als ciutadans extracomunitaris la CES demana una resposta europea "equilibrada i justa" davant de la incorporació a territori europeu de migrants de tercers països, que estigui basada sobre la solidaritat i la protecció dels drets dels treballadors", així com també "vies d'integració i d'inclusió dels migrants en el mercat de treball i en la societat a Europa".

En definitiva, la política social europea hauria de recuperar un espai propi d'actuació en el si de les polítiques comunitàries, i els arts. 148 i 156 del Tractat obren camí per fer-ho, certament sense oblidar l'obligada coordinació amb les polítiques econòmiques. Si s'actués d'aquesta manera potser podria posar-se fre a una realitat que ha caracteritzat tota la política europea durant els anys de la crisi i que ha deixat de banda les qüestions socials, i així moltes persones podrien recuperar la seva confiança en la UE, avui certament molt afeblida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema